COMPTABILITAT "CREATIVA"

No sempre és veritat tot allò que es reflexa a la comptabilitat. L’estudi analític de l’empresa només te sentit si introduïm les dades d’una manera fidedigna, com un mirall de la realitat, tan si hi guanyem com si hi perdem.

De la mateixa manera, no podem proposar un pressupost anual el qual serà impossible portar a terme per falta de recursos, infraestructura o capital humà necessari. Prometre és molt senzill, només cal un discurs agradable, que ens faci crear esperances per millorar el nostre balanç de situació o el compte de pèrdues i guanys.

En aquest dies, tan a prop de la votació dels socis per renovar el nou grup directiu de la nostra empresa, sentim moltes dades que farien pensar que, o bé estem vivint la pitjor època de la història contemporània, o bé que estem gairebé arribant a fites de benestar mai vistes abans. La realitat, però, és molt més complexa que tot això. Hi ha coses que s’han fet bé, d’altres malament, i d’altres que encara estan esperant que algú de la direcció es digni a tenir en compte. Mai cap dirigent acceptarà una bona idea de la oposició, ni mai la oposició donarà recolzament a una bona iniciativa de la direcció, no sigui que la gent s'enrecordi que un o altre van fer alguna cosa bé!

La demagògia sembla ser que és la fórmula generalitzada tan d’uns com d’altres: la immigració, la llengua, el terrorisme, són temes que contínuament fan servir per crear la confrontació dins de la Societat.

Permeteu-me que com a sòcia minoritària d’aquesta Societat, però sòcia amb drets al cap i a la fi, us doni el meu parer en diferents temes que últimament desvirtuen els nostres balanços.

Actius: Drets

- La llengua:

L’ús de la llengua pròpia és per mi un dret inviolable. És tan una eina de la qual ens sentim orgullosos d’utilitzar i amortitzar, com un dret que volem i necessitem per poder perpetuar en la nostra existència i en l’ensenyança dels que venen darrera de nosaltres, una cultura mil·lenària que ens fa sentir orgullosos com a catalans.
El fet d’estimar la teva llengua no significa que devaluïs la resta. El respecte a la cultura individual de cada poble és tan necessària com el respecte per a l’individu, en resumides comptes l’home és un animal social.

Desgraciadament, som una Societat petita, i a més a més, sense normes estatuàries pròpies. Això vol dir que la lluita per mantenir viva la nostra manera d’expressar-nos no pot parar.

En la lluita pel poder, alguns pretendents a presidents, intenten transformar el nostre amor a la nostra cultura en un símbol de negació cap a la resta. Fins i tot s’atreveixen a dir burrades tan enormes com que la nostra cultura discrimina la seva. O sigui, que una llengua d’un territori de 7 milions de persones (no tots catalanoparlants) és capaç de discriminar a la tercera llengua més parlada del món. No ho trobeu increïble???!!! I el més terrorífic de tot és que en alguns àmbits de la Societat s’ho creuen.

No fa gaire, en la nostre societat vam patir un règim on els socis vam perdre els drets necessaris per al correcte funcionament de l’empresa. Poc a poc anem recuperant-los, però sembla ser, que alguns accionistes troben a faltar aquells temps, i mitjançant la mentida i la corrupció de les idees volen tornar a ocupar els llocs de poder, sense importa’ls-hi la cultura de la Societat ni la dignitat dels seus individus.

POLÍTICA ECONÒMICA

A vegades crec realment que la clase dirigent de la nostra empresa es pensa que la resta de socis minoritaris som poc més que estúpids o cegs. Segurament, sí que deu haber alguns accionistes ignorants, retrògrads o involucionistes que encara són capaços de creure's les burrades que s'arriben a escoltar aquests dies pels "mitjans de desinformació" televisius, però aquells que tenim un mínim de enteniment (o si més no creiem tenir-lo) estem patint aquestes eleccions a la Direcció com una grip o un costipat que semblava que ja acabava però que mai no acava de fer net.

Es pot dir "Debats" al que se suposa que estan fent de cara al incomprès co-soci? Debatre és tractar un tema escoltant i exposant el que cada participant al debat vol donar a conèixer, i discutir-ho d'una manera raonable i constructiva. Avui dia, però, sembla que el significat d'aquesta paraula ha canviat. Ara sembla ser, que debatre és dir tot el que se suposa que volen escoltar els oients del que faran si arriben al poder i, entre promesa i promesa, dedicar-se a exposar tot el que ha fet, fa o farà malament el contrincant.

I quan els entrevisten per separat? Allò sí que és digne de la "13, Rue del Percebe". Tan se val el que els hi preguntin, ells només contesten el que volen. És com si jo em presentés a una entrevista de feina i em preguntessim:

"- I vosté, quins estudis te al seu curriculum?

- M'encanta que em faci aquesta pregunta. La societat avui dia ha creat una situació de constant compentència que afecta molt a l'hora de determinar quins punts d'evaluació serien adequats per definir corrrectament el nivell necessari de coneixements en comparació a la importància que hom creu és dona a l'experiència i..."

No crec que em donessin la feina, ... però el pitjor és que un dels dos monigots que estem veien cinc-centes vegades al dia sí serà el nostre màxim dirigent!!! Em fa posar els pèls de punta!

Per què, què canviarà per nosaltres el dia 10 de març? Tindrem un sou més alt? Recuperarem el valor perdut del líquid que se'ns escola dia a dia del nostre disponible? Acabarem d'amortitzar els préstecs que tenim per la compra d'immobilitzat? Ens costarà menys l'adquisició de materia primera als nostres proveïdors? I els grans clients? Ens pagaran més i millor? I el nostre deute fiscal, desapareixerà del nostre passiu?

NOO!!!! Res no canviarà per nosaltres. Si de debó volem un canvi substancial més val que anem pensant una altra manera de arribar als nostres objectius. Com ja haviem puntualitzat anteriorment en el repàs del nostre balanç de passiu, cal començar pels petits canvis per arribar assolir grans fites: fidelitzem el petit client, intentem saldar els deutes amb els nostres proveïdors més fidels, i de tant en tant fent una ullada a la part superior del balanç per no perdre de vista a aquells que en teoria hi són per millorar el nostre grau de benestar.

Els propers dies farem un repàs als objectius i propostes de les diferents opcions que tenim de cara a la renovació del departament de Direcció de l'empresa. El fer anàlisi és un bon començament per preparar l'evolució econòmica dels propers anys, tan si és per crèixer com si és per no perdre encara més...

OBLIGACIONS A CURT TERMINI I ANÀLISI

Tots, d'una manera o altre, estem en deute. Qui es cregui que no te obligacions pendents és perquè potser no s'adona de tot el que ha rebut. Res no és gratuït al negoci de la vida, però alguns preferim desar les factures més molestes al calaix de l'oblit.

Des del mateix dia que neixem comencem a estar en deute. Als nostres pares els hi debem la vida i la oportunitat de formar part de la nostra gran empresa. Quan anem creixent entrem en deute amb tots aquells que ens donen el seu temps i dedicació perquè aprenguem a defensar-nos en tot allò que pugui surgir en el llarg camí que ens durà a l'edat adulta: mestres, família, amics,...

Quan ja creiem que no haurem de deure res més a ningú (incaute joventut!!), apareix l'amor a la parella, i a ells debem el conèixer aquest sentiment únic que ens és tan grat. I apareixeran, com no, també els nostres errors per recordar-nos que fins i tot a ells debem la nostra maduració com a persona. Potser, si els teus passos et duen per aquest camí, deuràs als teus fills la possibilitat de sentir-te, per un moment, creador d'un ésser gairebé perfecte, que et considerarà durant uns dolços anys com si fosis un déu. I els anys passaran i de cada pas que fas podràs rebre una lliçó, una alegria, un nou canvi, als qui deuràs el ser la persona en que poc a poc et vas convertint.

De la mateixa manera en que tots aportem alguna cosa al Món, de la que esperem rebre una retribució, també som deutors de tot el que ens ha ajudat a millorar la nostra existència, madurar-la i treuren un producte acabat més o menys satisfactori: nosaltres mateixos.

Estic d'acord que som com som també gràcies al nostre esforç personal, però cap empresa funciona si al seu voltant no creix una infraestructura amb actius que donin recolçament a la creació del producte que hem de treure al mercat.

L'ésser humà és per natura egoista i la primera objecció a ser deutors apareix en la relació amb els nostres pares. Enlloc d'agraïr les oportunitats que ens donen llegim només els apunts de la seva obligació a l'hora de tenir cura de nosaltres. I així, aquesta visió egocèntrica evoluciona amb nosaltres talment com la nostra alçada, el nostre coneixement i la descoberta del nostre lloc al món.

És potser per aquesta raó que l'ésser humà com a persona ha evolucionat tan poc en comparació amb les seves habilitats intelectuals. Ningú vol girar el cap per observar a aquells que l'han ajudat a arribar a assolir les seves metes. Només davant la pèrdua ens adonem del que realment ens és més important, i aleshores és massa tard per pagar els nostres deutes d'agraïment. Per això, moltes vegades, a messura que envellim, al nostre interior el deutes impagats ens fan sentir més tristos, més pobres, i al obrir el calaix que manteníem tancat des de petits apareixen totes les factures que quan ens creiem més forts vam desar amb impunitat i que ara es tornen en contra de nosaltres mateixos: tan de bo fos aquí el pare, tan de bo hagués tingut més cura d'aquella amistat, tan de bo...

Tancant el passiu amb les obligacions a curt termini, ja només ens queda analitzar globalment el Balanç de Situació del Món, SA:

La comptabilitat que fins ara regia l'economia de la nostra empresa, es basava en unes normes de valoració bàsiques, entre elles:

- Una era el "Principi d'uniformitat", que ens venia a dir que a l'hora de valorar els nostres actius i passius els haviem de messurar tots pel mateix criteri, de forma que la lectura resultant fos real i imparcial. En aquest cas, com comprovem dia a dia, no hem respectat ni de bon troç aquest principi, ja que a l'hora de valor els nostres deutes sempre som més permisius que amb les obligacions dels nostres deutors.

- Un altre norma era "El principi de la importància relativa", o sigui, que dins del conjunt de la empresa es podria passar per alt altres normes de valoració si segons el nostre criteri, els fets a evaluar no afecten de forma significativa als Comptes Anuals finals. El problema d'aquesta norma és que el que avui no considerem que tingui importància, amb el pas del temps ens adonem que era fonamental per a la bona salut de la empresa, de manera que enganyant-nos a nosaltres mateixos debilitem els nostres fons propis, i amb ells l'herència que deixarem als nostres successors.

- Per aixó, i per damunt de totes les normes de valoració hi havia el "Principi de prúdencia", i amb ell teníem en compte els ingressos reals que ens havia dut el dur treball del exercici que estava apunt de finalitzar, però a la vegada donàvem la màxima importància a totes les despeses i posibles pèrdues de valor que pugués patir el nostre actiu, per diferents tipus de depresiació, sent molt més estrictes en el que podíem perdre que nos pas en el que podríem arribar a guanyar.

Amb el nou pla comptable, això també ha canviat. Ara ens demanen que abandonem la prúdencia en favor de la valoració actualitzada dels nostres bens i drets d'usufructe. Potser sí que hauriem de valorar més el que tenim, i d'aquesta manera en tindríem més cura, el que passa és que fins ara l'experiència ens diu que l'home passa per aquest món com una de les set plagues d'Egipte, deixant desolació per allà on passa, i aquest cop, no hi ha cap deu totpoderòs que pugui frenar els seu pas.

Davant del Balanç de Situació que avui donem per acabat, només ens resta valorar si volem ser una empresa forta i productiva, i intentar millorar els propers resultats, o bé, instal·lar-nos en la auto-complaença, creient que hem millorat prou en l'últim milió d'anys.

Un balanç no serveix de res si desprès de l'analisi no es proposen formes de millora. Serem capaços com a societat d'acabar de construir els nostres treballs pendents, crear nous projectes i sol·lucionar els nostres errors ancestrals? Esperem que sí.

Tan de bó la vida fos tan sencilla com la comptabilitat, aleshores jo com a comptable podria donar sol·lucions per tots els nostres problemes. De moment, em contentaré amb ser una esperançada passant de llibres ("bookepper") esmerada en transmetre rigurosament el que succeix al meu voltant. Potser així, algú que ho llegeixi i sigui millor que jo, trobi finalment les respostes que, per una altra banda, no deixaré mai de buscar, per a millorar-me tan com a persona com a integrant de la nostra estimada empresa.

OBLIGACIONS A LLARG TERMINI

Fins a quin punt som concients de formar part d'un gran ecosistema comú? Fins a quin punt entenem que tots som un i que tots hem de protegir i millorar el nostre espai vital? A vegades la sensació de solitud de l'individu, cada cop més present en la nostra societat, ens fa oblidar que tots formem part d'un mateix ent biològic i, segons el meu parer, espiritual.

És veritat que des del punt de vista filosòfic, naixem sols i morim sols, patim i gaudim sols; sols encarem les nostres pors i sols hem de trobar la solució a tots els nostres dilemes particulars i emocionals. Però això no vol dir que la realitat que ens envolta ens sigui aliena.

Com a éssers humans tenim la obligació de mantenir i perpetuar no només la nostra espècie sinó tota la vida que batega al nostre voltant. Últimament sembla que s'intenta posar arreglo a segles de despropòsits amb paraules com reciclatge, seguretat medi-ambiental, protecció del medi natural, cimeres sobre globalització,... moltes paraules, molts propòsits, i un mínim de veritable reconeixement de la necessitat de tenir cura del món que voldriem deixar als nostres fills.

Un cop, un company soci em va dir que si vam acceptar els canvis climàtics de la última glaciació com un fet natural, tot i tenint en compte que va destruir gran part de la vida que omplenava els mars i la terra, també es podria traduir la nostra situació actual com un canvi més en la vida evolutiva del planeta; que per què tants escarafalls, si tothom sap que estem destruint les fonts d'energia però molt pocs redueixen veritablement la despesa energética; que ell potser no feia gran cosa pel medi ambient, però que almenys no era un hipòcrita i assumia la seva part de culpa.

Vist des del punt de vista comptable,aquestes conclusions no poden ser més absurdes; és com dir que perquè el nostre immobilitzat es devalua pel pas del temps o pel mal us, això no ens hauria de preocupar, ja que ens podem acostumar a treballar amb pitjor material essent concients de les nostres mancances, però, en definitiva, seguir treballant com poguem. La veritable importància recau en el fet que per treure el millor benefici a la nostra empresa hem d'optimitzar, renovar i millorar tots els nostres actius, i no conformar-nos en guanyar un petit salari com a compensació a les hores de treball dedicades. Per tant, una de les grans obligacions a llarg termini que hem d'assumir és el manteniment de les nostres instal·lacions, perquè quan nosaltres no hi siguem, els nostres successors tinguin les mateixes, o si pot ser millors, possibilitats de fer creixer el negoci.

Per altra banda hi ha una altra gran obligació a llarg termini: la moral.

És difícil posar els límits al que és correcte o no en la forma de decidir i d'actuar. La paraula "Moral" provee del llatí i en el seu significat inicial volia dir "costums". Així doncs, la moral no deixa de ser un recull de normes, valors i costums dels quals en fem guia per classificar la realitat en termes de bo i dolent, correcte i incorrecte, impresindible i innecessari, ...

A partir de diferentes preferences a l'hora d'escollir els punts bàsics d'actuació han aparegut les religions, les escoles de pensament més dispars, la política moderna, ... i la majoria de vegades no ens podem inclinar per cap d'elles, ja que normalment els caps visibles d'aquests moviments no hi ha per on agafar-los.

Però el problema real ve quan els valors i normes que ens regeixen es transformen de tal manera que ens és difícil identificar-nos amb elles. És aleshores quan neix l'apatia de la societat cap als grans centres de poder: la gent, ja massa desabuda i desconcertada, no te ànims per votar a ni un sol dels partits polítics que es presenten a les eleccions, deixa de creure en l'espiritualitat i abandona els temples i les creences més profundes , perd el sentit de la vida al no poder desxifrar els seus sentiments amb cap regla moral reconeguda, sentint-se sol i incomprès, situació que el porta a la total absencia de moral, sense valors ni creences; no vull dir que ens transformem en males persones, simplement deixem de ser persones per ser éssers que transiten per la vida sense ànima ni esperit.

Les paraules que faig servir poden semblar dures, gairebé catastrofistes, però no és pitjor ignorar que amb tot el coneixement que tenim avui dia no ha canviat gens la situació real al món? Hi ha menys guerres sagnants pel fet de saber de primera mà les raons que les provoquen i els seus incitadors? Hi ha menys fam i desnutrició encara que sabem com mutar cientificament les collites perquè siguin més grans i més ràpides? Hi ha menys dolor encara que hi hagi més avanços mèdics? Hi ha menys analfabetisme encara que hi hagi sistemes de comunicació gairebé futuristes? Hi ha menys ignorància encara que la informació estigui a l'abast de gairebé tothom? La nostra obligació moral com a col·lectiu no existeix per enlloc. Admetem les mentides com a part del joc del dia a dia, i fent veure que no les veiem, perquè és molt més còmode que afrontar la realitat.

La humanitat ha evolucionat científicament, però espiritualment cada cop som més pobres i ignorants. On vam perdre el sentit de la vida? On vam deixar de creure en nosaltres mateixos? On hem dessat la millor part de nosaltres?

Sabem , però, que no hem perdut totalment la nostra espiritualitat quan la realitat ens dona a beure petits glops de l'elixir de la vida, a cops dolços a cops amargs, però que ens fan sentir més humans que mai : els ulls d'una dona que acava de ser mare, amarats de llágrimes d'alegria que li roden galta avall mentre el dolor s'aferra al seu cos; quan les mateixes llàgrimes brollen per la tristesa de la pérdua d'un ésser estimat, i esperes amb tota la força del teu esperit tornar-lo a veure un cop més; quan de manera gairebé incomprensible surgeixen accions espontàneas de força col·lectiva per recriminar o donar la nostra opinió, encarant-nos a les forces prestablertes, i desconcertant als que normalment ens desconcerten a nosaltres; quan dos persones es troben i desideixen compartir les seves vides, tan als bons moments com pels dolents, unint la seva sort amb un lligam de confiança i tendresa; quan un paisatge ens pot arribar a emocionar i fer-nos sentir tan grans i tant petits a la vegada; quan unes paraules ens poden portar un somriure als llabis quan el nostre cor està plorant; quan un infant ens dona esperances pel futur, per la seva inocència i per la seva claredat idees, en un món ple de hipocresia i de complicacions.

Tenim la obligació moral de lluitar pel bé comú, començant per un mateix fins a arribar al gros de la societat.

Però com va dir una vegada l'escriptor Oscar Wilde: " La generositat comença en un mateix... i normalment acaba on comença". Bé, en aquest cas parla de la generositat, però aquest lema, per desgràcia, es avui dia la realitat en la majoria dels nostres valors morals.

Potser algun dia podrem eliminar totalment aquests deutes a llarg termini, però de moment l'expectativa de l'estudi de l'anàlisi del balanç actual és força pessimista. Potser d'aquí uns quants segles, els nostres hereus estudiaran els nostres balanços i somriuran satisfets per haber relegat a la història antiga el deute a llarg termini, com una enfermetat de l'edat mitjana ara gairebé impensable .

PATRIMONI NET: FONS PROPIS

Per a la majoria de empreses la preocupació més gran són els deutes amb tercers (tan a llarg com a curt termini), cosa no gens estranya, ja que són amb qui abans hem de liquidar els nostres comptes. Però la realitat és que el que més hauria d'importar són les obligacions que tenim com a empresa davant dels seus socis accionistes.

Perquè, en que consisteix realment una empresa? Simplement en aportar beneficis als seus socis. Per tant, no hauríem de guiar tots els nostres esforços a aquest fi? Comprem, produïm, venem, financem, i ens fiquem en un món ple de problemes amb l'únic intent de treure'n quelcom que ens doni els merescuts fruits al temps invertit.

Però la trista realitat és que la nostra Societat, si bé no ha entrat en un procediment concursal (abans anomenat suspensió de pagaments) tampoc té prou beneficis per repartir.

És veritat que hi ha algunes sucursals que tenen balanços més sanejats, però una empresa és la suma de les seves sucursals i el fet de tenir beneficis a Europa no serveix de res si a Àfrica els seus deutes superen els nostres beneficis.

I si mirem com a individus/socis, la cosa encara es torna pitjor: tristesa, soledat, monotonia, desencís, malalties gairebé cròniques que ens van debilitant dia a dia com a accionistes.

Per tant, considero que hauríem de trencar amb la idea que són els tercers els que tenen prioritat davant la vida. L' ésser humà, com a individu, te el dret i la obligació de assolir la felicitat, i si més no, aquell estat de gràcia que ens fa sentir el cor eixamplant, les esquenes lleugeres, els ulls brillants i les mans preparades a acceptar tot el bo que tenim a aquesta vida per gaudir.

Per tant, no em d'esperar per aprofitar les petites coses que ens aporten aquests sentiments tan preuats: Per què esperar per donar un petó amarat del dolç vi de l'amor a la teva parella, tan se val si és dilluns, dimecres o diumenge, matí, migdia o nit; per què no abraçar als nostres pares de manera que els nostres braços els embolcallin amb un sentiment de protecció, suau, tendre i d'agraïment per la oportunitat que ens han donat al inscriure'ns com a socis en aquest a empresa. Per què no trucar als teus germans, i pregunta'ls-hi com estan, quines esperances i quins neguits els hi bullen per dins, i posar a la seva disposició la part de tu que els hi reserves en la teva ànima? Per què esperar a dir als teus amics que els estimes i que sense ells aquest món per tu seria un lloc molt més trist i mort? Regalem temps als nostres fills per observar com el temps els esculpeix poc a poc en els homes i dones que seran demà, escoltant els seus "grans" problemes i les seves il·lusions. Sortim al carrer, a la vora del mar, al mig del bosc, i respirem profundament la vida que explota al nostre voltant, aquella que oblidem en el dia a dia de les nostres estressades vides. Somriem, riem, cridem, plorem si és necessari, tot sigui per recordar-nos que som vius, i que el gaudir del temps que la natura ens tingui a bé de donar no és ser egoistes, és voler ser simplement feliços i fer feliços als qui ens envolten, el més gran benefici que la nostra empresa ens pot reservar.

PREMSA ECONÒMICA: RESUM I ANÁLISI

Internacional

"Almenys 43 morts i més de 80 ferits per dos atemptats comesos a Bagdad" El Periódico, 01/02/08

Antecedents:

"Guerra Irak: Bush y Blair anuncian al pueblo iraquí que permanecerán el menor tiempo posible: Los líderes de los dos principales países de la coalición (...) se han dirigido en sendos mensajes televisados y subtitulados al árabe a la población iraquí, a la que han explicado su intención de no pertenecer más tiempo del necesario en el país y de buscar, con la entrada de sus tropas, un futuro democrático para Irak" CNN+, 10/04/2003

Anàlisi de la notícia:

"Otro muerto, otro muerto qué más da, si está muerto que lo entierren y ya está, otro muerto, pero no es sin ton ni son, de momento se acabó la discusión. Yo no sé, ni quiero, de las razones que dan derecho a matar, pero deben serlo porque el que muere no vive más, no vive más. Otro muerto, pero qué bonitos son calladitos, sin querer llevar razón. Otro muerto, pero tiene su por qué, algo ha hecho y si no pregúntale..." Mecano.

Nacional

"Los obispos piden el voto para quien no dialoga con ETA: La CEE pide respeto y reitera su derecho a denunciar leyes injustas" La Vanguardia, 01/02/2008

Antecedents:

"Aznar promete a ETA iniciar el proceso de paz si demuestra que acepta las reglas democráticas: El presidente del Gobierno se dirigió ayer públicamente a la banda armada para exponerle su oferta" El País, 03/10/1998

"Llamada de la Iglesia católica a no caer en el libertinaje durante el Carnaval: La iglesia católica hace un llamado a sus fieles para que en esta temporada de Carnaval se diviertan en familia y no den rienda suelta al libertinaje, al vicio, pues todo en exceso es malo, por lo que no deben olvidar su condición de cristianos, señaló el padre vicario Lot Rafael Cruz García" El Golfo.info, 29/01/2008.

Antecedents:

"Pedofilia/Iglesia: dimite investigador: El presidente de la comisión que examina las denuncias de abuso sexual cometidos por sacerdotes de la Iglesia católica en Estados Unidos dimitió después de acusar a algunos obispos de bloquear su investigación" BBC, 17/06/2003

Analisi de les notícies:

"¡Ay de vosotros, sacerdotes principales y dirigentes, que os adueñáis de los bienes de los pobres y exigís impuestos opresivos a los que quieren servir a Dios como creen que Moisés lo ordenó! Vosotros, que os negáis a mostrar misericordia, ¿podéis esperar misericordia en los mundos venideros?
"¡Ay de vosotros, falsos educadores y guías ciegos! ¿Qué se puede esperar de una nación cuando los ciegos conducen a los ciegos? Los dos tropezarán y caerán al abismo de la destrucción.

"¡Ay de vosotros, escribas, fariseos e hipócritas! pues limpiáis escrupulosamente el exterior de la copa y del plato, pero dentro permanece la inmundicia de la extorsión, los excesos y el engaño. Estáis espiritualmente ciegos. ¿No reconocéis que sería mucho mejor limpiar primero el interior de la copa, y luego lo que rebosa limpiaría por sí mismo el exterior? ¡Réprobos perversos! Ejecutáis los actos exteriores de vuestra religión para cumplir literalmente con vuestra interpretación de la ley de Moisés, mientras que vuestras almas están impregnadas de iniquidad y llenas de intenciones asesinas.
"¡Ay de todos vosotros que rechazáis la verdad y despreciáis la misericordia! Muchos de vosotros os parecéis a los sepulcros blanqueados, que aparecen hermosos por fuera, pero por dentro están llenos de huesos de muertos y de todo tipo de impurezas. Así es como vosotros, que rechazáis a sabiendas el consejo de Dios, aparecéis exteriormente ante los hombres como santos y rectos, pero por dentro vuestro corazón está lleno de hipocresía y de iniquidad." Jesús de Natzaret.

"Zapatero invertirá más de 10.000 millones en los trenes de Catalunya. Chacón detallará mañana el dinero que promete hasta el 2012 en Cercanías y la red convencional. El PSC adelanta la presentación del plan tras la polémica por las obras prometidas a Madrid". El Periódico, 01/02/08

Antecedents:

"25 julio.- Renfe anuncia la reducción de 35 trenes diarios en el servicio de Cercanías entre el 28 de julio y el 11 de septiembre, por obras en Sants.

27 julio.- La avería de un tren con destino a Madrid a la entrada de la estación de Sants, en Barcelona, causa retrasos de RENFE. Afectados unos 28.000 viajeros.

28 julio.- La línea férrea que une Barcelona con el aeropuerto registra retrasos y tiene que ser interrumpida desde la estación de Francia hasta la de Sants debido a un error de señalización en esta última.

3 agosto.- Unos 400 pasajeros de una línea de Cercanías de Barcelona tienen que ser evacuados por las vías tras permanecer más de dos horas y media atrapados en un tren, lo que provoca un caos en la estación de Sants. El incidente afecta a unos 24.000 pasajeros y 90 trenes.

8 agosto.- Las líneas de Renfe en Cataluña registran averías y cortes parciales atribuidos a las lluvias. Quedaron afectados 182 trenes de Cercanías, Media y Larga Distancia utilizados por unos 33.100 viajeros

10 agosto.- Unas 20.200 personas se ven afectadas por la incidencia provocada por una avería de un tren talgo en el tramo entre Bellvitge y la estación de Sants, en Barcelona

11 agosto.- Una avería en la línea 7 de Cercanías obliga a cortar la circulación de trenes entre Cerdanyola del Vallès y Cerdanyola Universitat, y a establecer un servicio de autobús alternativo.

12 agosto.- Las líneas 2 y 4 de los trenes de cercanías circulan con 20 minutos de retraso debido a una avería de infraestructura. El Mundo, 14/08/2007.

Analisi de la notícia:

-"Digem que hi ha dues ments polítiques: una apta per crear faules i una altra disposada a creure-les." (Galileo Galilei.)

-"La primera vegada que tu m'enganyes la culpa serà teva, la segona ja serà meva. " (Proverbi àrab.)

-"Més li val a un home tenir la boca tancada i que els demés el creguin tonto, que obrir-la i que els demés es convencin de que realment ho és." (Anònim)

LABORAL: BAIXA PER ENFERMETAT

Desprès d'una setmana de febre, congestió nasal, tos persistent i dolors varis, sembla ser que el meu cos em dona una treba per poder tornar a la confecció del meu informe econòmic sobre la salut de la nostra empresa.

Suposo que havia deixat un mica de banda la meva salut, pensant nomès en la feina: que si tancar l'any, que si fer els impostos, que si nòmines, que si jo que sé que més... Però el deute amb mi mateixa l'havia oblidat.

Aquests dies, ficada al llit, sense poder fer altre cosa que pensar, moltes coses han sorgit dels meus pensaments. Penses en el que deuen estar fent la resta del món, atrafegats, amb aquell rellotge invisible que tots duem incrustat al nostre cervell, imposant-nos a on hem d'anar, a qui hem de recollir, que hem de comprar, ...

I de sobte noto els llençols que em cobreixen càlidament, i sento com si estigués en un gran parèntesi en el temps, on tot al meu voltant gira a gran velocitat mentrès jo resto quieta i fora de lloc. La llum que entra per la finestra m'és gairebé desconeguda, i em crec com una intrusa que trenca aquest moment de intimitat entre el sol i la meva habitació. El soroll també és estrany, bé, més aviat és un llarg silenci trencat per la gent que passa, viu, treballa, al meu carrer.

Els paletes canten acompanyant el so d'una ràdio gairebé desauciada, mentres intenten oblidar el cansament que carreguen a l'esquena de dies, mesos i anys, de barrejar maons, ciment i ferro. Els nens que surten d'escola corren com una estampida d'animalons que fugen d'una gàbia que els tenia pressoners, i deixen anar crits i rialles i em recorden quan les meves preocupacions eren com les seves, quan també reia obertament a la vida... La veïna tafanera, puntualment, treu el cap per inspeccionar a les mares que, carregades de motxilles dels seus fills, intenten que tots passin per la vorera. Com ja esperava, un "Bon dia Quimeta", m'avisa que ja són dos els borinots xafarders que han sortit al carrer.

Es comença a fer fosc, i el meu cor pateix una tristor animal al sentir com la vida s'apaga al meu voltant. Al carrer ja no se sent als nens, els paletes ja han plegat per avui i fins i tot les velles tafaneres han anat a fer el sopar. El meu cos es cargola sobre si mateix, intentant que el tacte dels llençols familiars m'allunyin de la soledat que amenaça entrar per la finestra darrera de l'últim raig de llum.

S'ha fet fosc, encenc el llum de la tauleta. Ric per mi mateixa, els antibiòtics em tenen mig deprimida, però no deixaré que guanyin aquesta batalla. Aviat estaré del tot bé, i tornaré a formar part de la multitut que fa girar el món 365 cops cada any (bé aquest any seran 366).

Espero no tenir molta feina acumulada quan torni a treballar, però bé, ja se sap que una empresa com la nostra porta molta feina, i el fet que nosaltres fem alguna parada de manteniment i conservació, no vol dir que el Món deixi de produir.

PASSIU: OBLIGACIONS

En els últims informes del nostre Balanç de Situació hem repassat tots els nostres actius, descobrint que el món económic no ens ho posa fàcil. Hem buscat culpables, els hem agrupat en sectors i per categories, i fins i tot, desprès d'un anàlisi acurat, hem limitat el nostre camp d'acció i les eines que ens permeten duu a terme la nostra producció, quasi com una patètica excusa als pobres resultats dels últims 5000 anys.

Però ara ja ha arribat el moment de repassar el nostre passiu. Sí, sí, perquè a tota balança i juguen dos forçes, i ens queda aquella que tothom tem... les nostres obligacions, les nostres responsabilitats.

És molt més senzill crear culpables, mortals o espirituals, als mals que ens envolten.

Abans d'afrontar la nostra part de culpa en les desgràcies que pateix l'esser humà per la manca d'ànima de la nostra societat, busquem déus totpoderosos que castiguen les nostres males accions, amb resultats dels que jurem no comprendre el per què, i als que finalment, donem resposta amb la frase comodí "els camins del Senyor són insondables...", desant-ho indefinidament al compte "pendent de regularització".

Així, davant la violència a cops implícita o a cops massa explícita que ens envolta dia rera dia, davant de l'oblit dels desamparats, de la soledat dels oblidats, de la intolerància mesquina, i a la vegada, despreocupació preocupant d'aquest món de sords, cegs i muts, decidim amb massa por i massa vergonya, i com si d'un estruç es tractés, amagar el cap a la profunditat de la nostra atrafegada vida.

No, companys socis, de la mateixa manera que som els receptors dels beneficis, també hem de ser els responsables de les nostres pèrdues. Desgraciadament hi ha molt a repassar, analitzar i regularitzar...

Durant els propers informes ens tocarà repassar els deutes adquirits per la nostra empresa. Un a un, amb mirada intensa, ment oberta, i oida atenta, haurem de puntejar els nostres comptes pendents.

El PGC divideix el passiu en tres grups principals: fons propis o patrimoni net, obligacions a llarg termini i obligacions a curt termini.

El primer grup és força interssant com a concepte, ja que és el deute que l'empresa té amb els seus socis, allò que hauria de repatir en cas de dissolució. Dit d'una altra manera, el deute que tenim amb nosaltres mateixos, concepte tant important o més que cap altre de tota la comptabilitat, ja que la raó de l'existència de l'empresa és crear beneficis per tots i cadascú dels seus accionistes.

En segon lloc tenim les obligacions a llarg termini. Per aquest anàlisi tindré (espero i desitjo) l'ajuda inestimable de dos col·laboradors habituals que ajudaran a esclarir ratios i percentatges en els temes tan ecològics-climàtics (això va per tu amic extraterrestre) com en àmbits més abstractes (i això per tu germà sembrador), juntament amb totes les actualitzacions que tingueu a bé analitzar qualsevol dels meus impagables socis.

En tercer i últim lloc puntejarem tota la resta d'obligacions a curt termini, creades directa o indirectament per nosaltres, però que està en la nostra mà analitzar. La prudència, com a norma de valortizació principal en l'àntic PGC, ens recomana liquidar tan aviat com poguem aquests conceptes creditors per no caure en la morositat, situació poc aconsellable en qualsevol negoci que tingui com a meta ser líder al mercat.

Desprès d'aquesta introducció només em resta dir-vos "Benvinguts al Passiu", i no tingueu por d'auditar les nostres irregularitats, ja que per bé o per mal formen també part del balanç de l'empresa que tots estimem.

ACTIU REALITZABLE: CLIENTS I DEUTORS

Per finalitzar el repàs de l'actiu del nostre Balanç de Situació passem a parlar del nostre actiu realitzable.

Com a tota empresa, desprès del duu treball, esperem la recompensa amb el cobrament pertinent. Però, com ens trobem en aquest moment? Tenim bons clients, o pel contrari hi ha morosos i clients incobrables?

Jo subdividiria el nostre realitzable bàsicament en dos grans grups: llarg termini i curt termini.

Dins del llarg termini tenim bàsicament un Gran Client:

La gran majoria de socis espera, que una vegada finalitzats els nostres serveis a aquesta empresa, tindrem la recompensa adequada als nostres actes. Bé, no tothom. Hi ha que pensen que el pagament a la feina ben feta està en el fruir d'ella mateixa, dia a dia, sense esperar futurs beneficis; una part d'aquest grup, però, a mida que s'acosta la seva jubilació desitgen creure que potser si que obtindran un petita recompensa i el neguit de no saber si existeix o no, els fa cotitzar més els últims anys del seu contracte.

Altres pensen que han de treballar el millor possible fins al final de la entrega de la seva comanda, però que si no han resultat tan productius com esperaven, el Gran Client els hi donarà prou pròrrogues per poder demostrar la seva millora indefinidament fins, que arribat el moment, puguin liquidar el seu compte amb el goig de formar part de l'èlit dels millors socis que pugui tenir l'empresa, unint-se a la gran assemblea directiva.

Finalment, hi ha el grup que tot hi confiar plenament en la seva recompensa, els preocupa no haver complert les expectatives del seu cap, i que no solament no obtindran el benefici de la vida eterna, sinó que patiran per ser desposseïts del seu càrrec i ser enviats directament als més baixos estrats de la corporació, dedicant la resta de la seva existència a rescabalar els mals resultats amb monstruoses formes de patiment. Aquest grup a vegades no entén que si, enlloc de mirar els desitjos del seu encarregat, observes en conjunt la empresa, se n'adonaria que només són trampes dels comandaments intermitjos per collar-los mentre estiguin sota contracte.

En segon lloc tenim els deutors a curt termini:

D'aquest tipus en tenim molta variació tan en volum de deute com en fidelització.

Per una banda tenim els petits deutors, els quals, en algun moment han estat destinataris de la nostra ajuda, suport, i comprensió. Aquest acostumen a respondre el seu pagament de forma espontània, quadrant els seu balanç de major, amb aportacions d'amistat, amor i recolzament en els moments de necessitat. Sempre hi ha excepcions, es clar, que hem de transformar amb pèrdues definitives per morositat o mala fe, però fins hi tot a les millors empreses sempre hi ha una ovella negra. L'experiència ens ajudarà a no comptar més amb ells en el futur per tenir-hi relacions comercials.

Per altra banda tenim els grans deutors. Acostumen a ser clients governamentals, o relacionats amb el "suposat benestar" de l'empresa. N'hi ha de locals, autonòmics, estatals, d'àmbit europeu i, fins hi tot, a nivell mundial. Uns s'ocupen del nostre bé material, i altres de l'immaterial.

Els que s'ocupen pel nostre estat de benestar material acostumen a canviar constantment la seva direcció, el que fa que, al no tenir un pla estratègic de millora a llarg termini, qui acaba patint la seva mala gestió som nosaltres, amb constants impagats, devolucions i manca de serietat. Això sí, al tenir ells el poder del la distribució i repartiment de les comandes, ens veiem obligats a treballar per ells, un i altre cop, monopolitzant per si mateixos els millors recursos. Encara que hi ha diferents grups que s'alternen en la direcció, l'únic que canvia per nosaltres és saber si rebrem els pals per la dreta o per l'esquerra, encara que tots afirmen venir donant la cara pel centre de la qüestió. El que no entenen, és que els únics que es troben al centre dels problemes som nosaltres, els que patim la seva incompetència. I desprès es pregunten perquè no hi confiem en el seu criteri!!!

Per últim hi ha els deutors de bens immaterials. És un grup que en els últims quaranta anys aproximadament, ha perdut força dins del mercat, i per aquesta raó a devallat el volum de comandes. Però tot és a fi de bé, ja que acostumaven a ser clients que pagaven tard, i en espècies, de forma que no sabíem gairebé si eren realment beneficiosos per l'empresa. Com a pagament als seus serveis, ens oferien temples per recollir-nos en plegaria, museus per visitar (això si pagant un petit tribut) , col·leccions d'art que ens alegrés la vista i l'esperit, alliçonant-nos en el que era bo i el que era dolent, i perdonant-nos tot allò que fos pecat d'acció o pensament. En els últims anys, i desprès de nombroses auditories per part de diferents experts, s'han detectat nombroses irregularitats, cosa que a devaluat força el seu poder adquisitiu. Davant l'allau de pressupostos de totes les sucursals, però sobretot d'Àfrica i Sudamèrica, que els hi demanaven inversió, la seva resposta va ser que en temes de benestar material es remitissin a altres clients que toquessin més aquesta branca del mercat, a canvi, els oferien suport moral, i el consell que vigilessin la seva dieta, l'educació dels seus fills, el manteniment de la família cristiana i el recolzament a les seves sucursal locals, amb petits donatius que els farien guanyar una posició privilegiada desprès de la seva jubilació.

Resumint, millor fidelitzar el petit deutor/client, que és, definitivament, qui ens reportarà millors beneficis. És impossible deixar de banda als grans clients, ja que malauradament són els que tenen la força dins del mercat, però suposo que si intentéssim fer més força a l'hora de reclamar la nostra importància dins de la economia mundial tindríem molt a guanyar; som petits però som molts. No som lliures per imposar el nostre pensament al mercat material, però, qui ens pot aturar a reclamar els valors que no es poden pagar amb diners? Segurament, només nosaltres mateixos, i les nostres pors, disfressades d'excuses, les mateixes que que reprovem dels nostres clients morosos.

EXISTÈNCIES

Curiosa paraula: "Existències". Al diccionari de l'Encic. Catalana he trobat tres definicions:

1 Pl. El fet d'existir. /Qualitat que hom atribueix a certs objectes de coneixement en afirmar-los com a realitat, tot i que aquesta només és donada per la ment.

2 Vida.

3 Mercaderies i primeres matèries que una empresa té en magatzem en espera de vendre-les o de fer-les entrar en el procés productiu.

Realment curiós que la mateixa paraula serveixi tant per definir el fet d'existir, vida i matèria primera per iniciar un procés productiu.

Que ens volen dir amb això, que el fet d'existir ja ens dona una vida? Que només pel fet de viure ja tenim la matèria primera per ser totalment productius? Jo no puc estar d'acord.

Trobo que la primera definició és la més encertada. De fet, qui ens assegura que realment existeix tot el que ens envolta? I si només és un somni? I si la nostra ment ens juga una mala passada i crea coses que només volem creure que hi són? Definitivament, això mai no ho podrem verificar el cent per cent, però, il·lusió o realitat, aquí hi som, i la nostra finalitat ha de ser la millora del que tenim i , perquè no, l'usufructe del que ens han deixat temporalment. Si somiem que no sigui un malson, si realment existim, que la nostra petjada sigui per crear i no per esclafar.

En quant a la segona definició, per mi, "vida" és un terme massa important com per encasellar-lo només amb l'existir. I si no, penseu. Una persona malalta, sense possibilitat de raonament, lligada indefinidament a un llit i una màquina de respiració assistida, i "torturat" amb sondes gàstriques o urinàries, sens dubte existeix, però realment viu? Una mare morta de fam, amb un nadó a qui no pot alletar, envoltada de malalties i violència, de tristesa i incomprensió, sens dubte existeix, per això es vida? I no cal anar tant lluny, i sinó, digueu-me, una persona que viu per treballar, per pagar uns deutes per la compra de bens dels quals no en pot gaudir ja que la preocupació d'arribar a final de mes enpalideix l'alegria del seu benefici, potser deambula per l'existència però, és això la vida? I la gent que viu lligada a unes normes morals anquilosades, ràncies, involucionistes, que els transformen en éssers reprimits i repressius, intentant vendre la seva hipocresia amb un somriure als llavis, però amb la mirada trista i els punys apretats, intentant agafar allò que no es pot agafar per enlloc, i si cal, fer-los servir per defensar la seva ignorància; definitivament, això no és vida. Per viure, lògicament s'ha d'existir, per és molt més que arrosegar-se al llarg dels anys que la natura tingui a bé adjudicar-nos.

Segons la tercera definició, el fet d'existir ja ens dona mercaderies i material per començar a produir. Bé, això es com si diguéssim que pel fet de tenir un llapis tothom pot escriure un best-seller, per tenir un pinzell podem fer una obra d'art, o pel fet de tenir un bisturí tothom pot fer una operació a cor obert. L'existència és el punt de partida, però realment el que ens donarà el necessari per ser éssers productius és allò que fem durant la estada a la nostra gran empresa. Haurem d'adquirir nou material, manipular-lo, transformar-lo, i convertir-lo en allò que sigui realment profitós. Cadascú a d'escollir allò que adquireix i que en vol fer.

A la nostra empresa, doncs, hi ha existències suficients per tenir un producció elevada i de qualitat, però observant el meu voltant, he arribat a la trista conclusió que el que falla és el sistema productiu. És una llástima, amics socis, però tenim masses productes inacabats, defectuosos i inútils. Ens hem de posar a treballar en ferm, perquè tot allò que sigui positiu es transformi en uns ingressos que duguin beneficis a repartir entre tots.

IMMOBILITZAT : CARTERA DE VALORS

Estimats socis,

Perdoneu-me el tenir-vos tants de dies sense informes de la nostra empresa, però és que he estat força ocupada amb temes administratius relacionats amb un informe, que em van deixar de la sucursal de l'Orient, titulat "Un Món sense fi". Es força interessant però després d'un estudi en profunditat he arribat a la conclusió que l'informe Pilars de la terra és irrepetible, oi, ocell de vidre?

Bé, donem una ullada al balanç de situació de la nostra empresa. Comencem doncs pels nostres actius.

Es difícil no pensar, després d'aquestes festes nadalenques, en els valors que encara queden en aquesta empresa com a actiu fixe. D'acord amb el nou pla general de comptabilitat que va entrar en funcionament el 1 de gener de 2008, l'actiu fixe passa a dir-se actiu no corrent (pels no coneixedors del PGC us juro que aquest canvi és real), nom que trobo molt més adequat en els dies en que vivim.

Suposo que seria infantil pensar que realment amb amor (al esser humà, a la terra en que vivim, a la veritat, a la justícia,...), amb responsabilitat, tolerància, perceberància, ... totes les mancances que supuren del Món malalt en que vivim es podrien sol·lucionar. A qui se li por acudir pensar que, des dels sindicats a la patronal, algun grup de persones pogui creure que ens hem d'estimar els uns altres com el gran fundador ens va estimar, que hem de tenir cura de l'empresa inacabada que ell mateix ens va deixar en prèstec (joandetor, he pres nota del teu comentari) i que la pau entre els homes és allò que ens portarà als llocs més alts a dins de la cúpula empresarial. Quines bestieses, oi? Tot i que la promesa a tots aquests actes altruistes sigui el benefici de la inmortalitat, el paradís, la unió amb la gran energia que forma l'univers o la espiritualitat perfecta.

Un dels immobilitzats més preuats segons el meu parer és a dins del subgrup dels intangibles: l'amistat. Preuat tant per la dificultat de trobar-la com de mantenir-la. L'amistat dins de la companyonia, dins de l'amor, aquell valor que ens fa soportar totes les obligacions que ens arriben a la vida sense demanar-les o esperar-les.

Bàsicament, avui dia, la major part dels socis es pensen que mentre el fluxe positiu de caixa i bancs sigui alt, i hi hagi prou targetes VISA, MASTERCARD o AMERICAN EXPRESS amb saldo il·limitat no necessiten res més. No dic que no sigui necessari tenir-ne un tant per cent apropiat que ens doni prou marge de maniobra, però aneu amb compte!!!! Tot aixó no deixa de ser un actiu líquid, i tal com l'aigua, es pot escolar entre els dits, o simplement deixar de brollar... i que ens quedaria? On podriem trobar recolçament si tot allò que volem ho messurem en euros, dollars o iens? Podràs demanar consell a un bitllet de 5 euros quan estiguis preocupat, o explicar les teves alegries o penes a una VISA ELECTRON?

No, tota empresa que es consideri profitosa ha de rodejar-se d'un actiu fixe, d'uns valors que l'acompayin al llarg de tot l'exercici de la seva vida. No cal tenir-ne molt, millor la qualitat que la quantitat, millor donar de baixa el que el temps ha deteriorat, mantenir el que considerem adequat, i si cal, adquirir noves incorporacions, per no envellir-nos abans d'hora.

Como a sòcia minoritària d'aquesta empresa, no em puc queixar, ja que si bé el meu marge de maniobra no és per llançar coets, els meus actius fixes es mantenen en un tant per cent esperançador.

Sí, aquestes festes, rodejada per part dels meus actius intangibles m'he sentit afortunada. I vosaltres?

Bé, us deixo fent ratios del vostre immobilitzat intangible i de la vostra cartera de valors. Qualsevol comentari constructiu per amortitzar aquest immobilitzat serà ben rebut.

ASSENTAMENT D'APERTURA

Comença l'any i tots desitgem que les coses millorin per art de màgia. Tots farem esport (ens apuntarem a gimnasos, anirem a fer footing o a fer grans caminades, treure'm la pols a la bici o fins i tot farem un curs de batuka!). Els fumadors deixaran de fumar, els refetons farem dieta, aprendrem idiomes, traurem temps per escriure la nostra obra mestra o per aprendre a tocar un instrument, visitarem més museus, quedarem més amb els nostres amics, dedicarem més temps a la nostra família, buscarem una feina que ens ompli ,...es clar, es clar, i els lleons seuran al costat dels anyells, el cel i el mar s'uniran, i l'amor omplenarà la terra sota la màgica protecció d'un Déu benèvol que ens portarà la vida eterna!!!

Tiririt!Tiririt!!!Tiririt!!!!!! Desperteu!!! Estem realment a la mateixa empresa? Això és el Món SA, l'empresa que ens fa aixecar cada matí per anar a treballar per tenir un bon resultat a final d'any. No dic que tot sigui negatiu, però realment veient els últims balanços... bé, queda molta feina per fer, així que conformeu-vos amb omplenar bé les piles d'energia perquè per endavant queda un fabulós any que comptabilitzar.

Si una cosa ens ensenya la comptabilitat és que el primer assentament (el d'apertura) no és més que la recopilació de tot el que hi havia el últim dia de l'any anterior: el bo i el dolent.

No podem pretendre en un sol dia solucionar tot el que no va bé, ja que segurament l'únic que guanyarem és no poder fruir del que realment sí que tenim de bo. Una vegada vaig llegir que la humanitat es perd les petites alegries de la vida tot esperant la felicitat, quina gran veritat! Però això no ens ha de deixar caure tampoc en la resignació o en la comoditat relativa del "més val mal conegut". Perquè, si bé el primer assentament és un resum, el segon és el primer pas cap a la millora. Tota empresa es crea per tenir beneficis, i com a empresa més gran que existeix hem de treballar junts perquè la llista de propòsits que fem l'any que bé sigui més curta.

A favor nostre tenim immobilitzat intangible: com la voluntat de canviar, l'amor per que sigui un canvi cap a bé, i el desig de superació innata en l'ésser humà per portar els nostres canvis a bon port. Com a immobilitzat material tenim tot un món per tenir cura, millorar-lo i amortitzar-lo. Existències a les nostres mans i la nostra intel·ligència per fer menys feixuc el camí, realitzable per aconseguir tota l'ajuda necessària i disponible en el nostre esperit com a individus lliures. No hem d'oblidar, però, que a l'altre cantó de la balança tenim deutes que pagar i tributs que oferir. Res no és gratuït a aquesta vida. Per arribar a aquest bon port haurem de pagar amb la salut, la tristor, amb moments de soledat i incomprensió; amb la pèrdua dels que estimem, amb la preocupació pels nous que arriben, amb il·lusions perdudes i somnis trencats...

El més importat, però, és que al final de la nostre vida útil el nostre balanç de pèrdues i guanys sigui positiu, deixant si és possible un Món millor per aquells que hauran de seguir amb les regnes de la empresa que el Gran Soci Fundador ens va deixar en herència.

INICI EXERCICI 2008

Avui inicio la meva particular visió del món amb els escrits d'aquest bloc, que amics i família m'han instat i encoratjat per tirar endavant.

He estat força estona pensant com titular el meu blog ja que revisant els ja publicats es feia difícil arribar a la seva alçada.

He provat la forma poètica, però davant l'elegància de l'ocell de vidre ho veia tot massa rebuscat. Després la forma esotèrica, però amb el sembrador com a mirall... bé, sobren comentaris, oi? Després he provat amb una forma més existencialista ... però amb una gramàtica extraterrestre crec que ja estem prou servits.

Així doncs, pensa que pensa, buscant inspiració al Google, rellegint-me tots els texts i revistes que em passaven per la mans, he arribat a la conclusió... que no sabia ni per on començar!!!

Tot d'una m'ha sonat el mòbil. Era una amiga que treballa a una gestoria i em trucava perquè li donés la meva opinió sobre la forma de fer un assentament comptable (ah! per cert, per qui no ho sàpiga, sóc comptable) i de sobte s'ha fet la llum!!!

Tots aquests blogs dels que en volia treure la forma són senzillament un reflex de cadascun dels seus creadors, la forma en que s'acosten al dia a dia, jugant amb el format que els és més proper.

Així doncs,

Benvinguts al exercici 2008

Dades corporatives:

Empresa: El món, SA

Raó social: desgraciadament a la nostra empresa hi ha masses raons, i pocs socis a repartir.

Adreça: Tercer planeta del sistema solar (considerant la seva distància amb el Sol).

Data de constitució: (dia desconegut) fa 4.500 milions d'anys.

Nombre de treballadors: 6.640.626.680 a data 05/12/2007. (Un 2% del total es podrien considerar socis capitalistes... ja m'enteneu, oi?

Activitat: Bàsicament, la supervivència i/o millora del ésser humà.

Notes:

Depenent de la sucursal ens que ens trobem es regeix per els codis mercantils implantats des de segles enrere, o sigui:

- Sucursals a Europa: Essencialment agafen el règim cristià com a columna vertebral, en les múltiples versions que han sorgit degut a canvis polítics: catòlics, protestants (evangelistes, anglicans, luterans, ...) , ortodoxes,... També hi ha una part que s'acull al règim d'autònoms, també anomenats ateus, gnòstics, apòstates i altres règims de petita influència (celtes, masons, existencialistes, etc). Últimament i degut a la globalització ens estan arribant influències externes, encara que de moment no hi ha previsió de cap canvi substancial. El règim fiscal es bassa fonamentalment en dos llibres: antic i nou testament, encara que des de la central tributària de Roma poden sortir noves lleis d'obligat compliment aproximadament cada vint anys, i petites modificacions sobre la llei en forma de bules papals.

- Sucursals a Africa: Degut al continu flux d'influències econòmiques, no hi ha una definició uniforme en la llei a que acollir-se. Per aquesta raó es segueix amb els règims de les sucursals d'Europa, Amèrica o de l'Orient mitjà depenent de quin sigui el benefici que es vol treure... Acostumen a ser sucursals deficitàries, tot i tenint un immobilitzat material importantíssim: estudis minuciosos han arribat a la conclusió que la repartició dels beneficis entre els socis capitalistes no deixa gaire marge per la inversió en infraestructures. S'ha de tenir en consideració, però, una futura provisió de fons del 0,7% que s'està estudiant plantejar a la propera reunió de socis.

- Sucursals a Orient Pròxim i Mitjà: Utilitzant un règim, fill de les sucursals europees, però amb diferències realment importants de caràcter legislatiu, en la seva traducció mercantil no es tan diferent com es podria arribar a pensar, pocs socis capitalistes i una majoria de treballadors a sou. En aquest cas però, els treballadors dins del règim d'autònoms són gairebé nuls. Les seves lleis tributàries però acostumen a ser més severes i per conseqüència més temudes.

- Sucursals a Amèrica i Austràlia: Vegis Sucursal a Europa.

- Sucursals a Àsia: Tot i ser un dels règims del l'empresa més immobilistes, en el darrer segle hi ha hagut un canvi de tendència cap a la modernització de les seves infraestructures i una major capitalització dels règims, passant de les cooperatives, que donaven una importància més gran al fons que a la forma, a un acostament perillós al materialisme. Encara és difícil definir com quedarà la llei després de la reforma, tant en legislació com en tributació (de moment qui ho paga son els treballadors de sous per sota dels mínims).

Així doncs, benvinguts al Món, SA, una empresa on tothom hi te cabuda.