OBLIGACIONS A CURT TERMINI I ANÀLISI

Tots, d'una manera o altre, estem en deute. Qui es cregui que no te obligacions pendents és perquè potser no s'adona de tot el que ha rebut. Res no és gratuït al negoci de la vida, però alguns preferim desar les factures més molestes al calaix de l'oblit.

Des del mateix dia que neixem comencem a estar en deute. Als nostres pares els hi debem la vida i la oportunitat de formar part de la nostra gran empresa. Quan anem creixent entrem en deute amb tots aquells que ens donen el seu temps i dedicació perquè aprenguem a defensar-nos en tot allò que pugui surgir en el llarg camí que ens durà a l'edat adulta: mestres, família, amics,...

Quan ja creiem que no haurem de deure res més a ningú (incaute joventut!!), apareix l'amor a la parella, i a ells debem el conèixer aquest sentiment únic que ens és tan grat. I apareixeran, com no, també els nostres errors per recordar-nos que fins i tot a ells debem la nostra maduració com a persona. Potser, si els teus passos et duen per aquest camí, deuràs als teus fills la possibilitat de sentir-te, per un moment, creador d'un ésser gairebé perfecte, que et considerarà durant uns dolços anys com si fosis un déu. I els anys passaran i de cada pas que fas podràs rebre una lliçó, una alegria, un nou canvi, als qui deuràs el ser la persona en que poc a poc et vas convertint.

De la mateixa manera en que tots aportem alguna cosa al Món, de la que esperem rebre una retribució, també som deutors de tot el que ens ha ajudat a millorar la nostra existència, madurar-la i treuren un producte acabat més o menys satisfactori: nosaltres mateixos.

Estic d'acord que som com som també gràcies al nostre esforç personal, però cap empresa funciona si al seu voltant no creix una infraestructura amb actius que donin recolçament a la creació del producte que hem de treure al mercat.

L'ésser humà és per natura egoista i la primera objecció a ser deutors apareix en la relació amb els nostres pares. Enlloc d'agraïr les oportunitats que ens donen llegim només els apunts de la seva obligació a l'hora de tenir cura de nosaltres. I així, aquesta visió egocèntrica evoluciona amb nosaltres talment com la nostra alçada, el nostre coneixement i la descoberta del nostre lloc al món.

És potser per aquesta raó que l'ésser humà com a persona ha evolucionat tan poc en comparació amb les seves habilitats intelectuals. Ningú vol girar el cap per observar a aquells que l'han ajudat a arribar a assolir les seves metes. Només davant la pèrdua ens adonem del que realment ens és més important, i aleshores és massa tard per pagar els nostres deutes d'agraïment. Per això, moltes vegades, a messura que envellim, al nostre interior el deutes impagats ens fan sentir més tristos, més pobres, i al obrir el calaix que manteníem tancat des de petits apareixen totes les factures que quan ens creiem més forts vam desar amb impunitat i que ara es tornen en contra de nosaltres mateixos: tan de bo fos aquí el pare, tan de bo hagués tingut més cura d'aquella amistat, tan de bo...

Tancant el passiu amb les obligacions a curt termini, ja només ens queda analitzar globalment el Balanç de Situació del Món, SA:

La comptabilitat que fins ara regia l'economia de la nostra empresa, es basava en unes normes de valoració bàsiques, entre elles:

- Una era el "Principi d'uniformitat", que ens venia a dir que a l'hora de valorar els nostres actius i passius els haviem de messurar tots pel mateix criteri, de forma que la lectura resultant fos real i imparcial. En aquest cas, com comprovem dia a dia, no hem respectat ni de bon troç aquest principi, ja que a l'hora de valor els nostres deutes sempre som més permisius que amb les obligacions dels nostres deutors.

- Un altre norma era "El principi de la importància relativa", o sigui, que dins del conjunt de la empresa es podria passar per alt altres normes de valoració si segons el nostre criteri, els fets a evaluar no afecten de forma significativa als Comptes Anuals finals. El problema d'aquesta norma és que el que avui no considerem que tingui importància, amb el pas del temps ens adonem que era fonamental per a la bona salut de la empresa, de manera que enganyant-nos a nosaltres mateixos debilitem els nostres fons propis, i amb ells l'herència que deixarem als nostres successors.

- Per aixó, i per damunt de totes les normes de valoració hi havia el "Principi de prúdencia", i amb ell teníem en compte els ingressos reals que ens havia dut el dur treball del exercici que estava apunt de finalitzar, però a la vegada donàvem la màxima importància a totes les despeses i posibles pèrdues de valor que pugués patir el nostre actiu, per diferents tipus de depresiació, sent molt més estrictes en el que podíem perdre que nos pas en el que podríem arribar a guanyar.

Amb el nou pla comptable, això també ha canviat. Ara ens demanen que abandonem la prúdencia en favor de la valoració actualitzada dels nostres bens i drets d'usufructe. Potser sí que hauriem de valorar més el que tenim, i d'aquesta manera en tindríem més cura, el que passa és que fins ara l'experiència ens diu que l'home passa per aquest món com una de les set plagues d'Egipte, deixant desolació per allà on passa, i aquest cop, no hi ha cap deu totpoderòs que pugui frenar els seu pas.

Davant del Balanç de Situació que avui donem per acabat, només ens resta valorar si volem ser una empresa forta i productiva, i intentar millorar els propers resultats, o bé, instal·lar-nos en la auto-complaença, creient que hem millorat prou en l'últim milió d'anys.

Un balanç no serveix de res si desprès de l'analisi no es proposen formes de millora. Serem capaços com a societat d'acabar de construir els nostres treballs pendents, crear nous projectes i sol·lucionar els nostres errors ancestrals? Esperem que sí.

Tan de bó la vida fos tan sencilla com la comptabilitat, aleshores jo com a comptable podria donar sol·lucions per tots els nostres problemes. De moment, em contentaré amb ser una esperançada passant de llibres ("bookepper") esmerada en transmetre rigurosament el que succeix al meu voltant. Potser així, algú que ho llegeixi i sigui millor que jo, trobi finalment les respostes que, per una altra banda, no deixaré mai de buscar, per a millorar-me tan com a persona com a integrant de la nostra estimada empresa.