LABORAL: BAIXA PER ENFERMETAT

Desprès d'una setmana de febre, congestió nasal, tos persistent i dolors varis, sembla ser que el meu cos em dona una treba per poder tornar a la confecció del meu informe econòmic sobre la salut de la nostra empresa.

Suposo que havia deixat un mica de banda la meva salut, pensant nomès en la feina: que si tancar l'any, que si fer els impostos, que si nòmines, que si jo que sé que més... Però el deute amb mi mateixa l'havia oblidat.

Aquests dies, ficada al llit, sense poder fer altre cosa que pensar, moltes coses han sorgit dels meus pensaments. Penses en el que deuen estar fent la resta del món, atrafegats, amb aquell rellotge invisible que tots duem incrustat al nostre cervell, imposant-nos a on hem d'anar, a qui hem de recollir, que hem de comprar, ...

I de sobte noto els llençols que em cobreixen càlidament, i sento com si estigués en un gran parèntesi en el temps, on tot al meu voltant gira a gran velocitat mentrès jo resto quieta i fora de lloc. La llum que entra per la finestra m'és gairebé desconeguda, i em crec com una intrusa que trenca aquest moment de intimitat entre el sol i la meva habitació. El soroll també és estrany, bé, més aviat és un llarg silenci trencat per la gent que passa, viu, treballa, al meu carrer.

Els paletes canten acompanyant el so d'una ràdio gairebé desauciada, mentres intenten oblidar el cansament que carreguen a l'esquena de dies, mesos i anys, de barrejar maons, ciment i ferro. Els nens que surten d'escola corren com una estampida d'animalons que fugen d'una gàbia que els tenia pressoners, i deixen anar crits i rialles i em recorden quan les meves preocupacions eren com les seves, quan també reia obertament a la vida... La veïna tafanera, puntualment, treu el cap per inspeccionar a les mares que, carregades de motxilles dels seus fills, intenten que tots passin per la vorera. Com ja esperava, un "Bon dia Quimeta", m'avisa que ja són dos els borinots xafarders que han sortit al carrer.

Es comença a fer fosc, i el meu cor pateix una tristor animal al sentir com la vida s'apaga al meu voltant. Al carrer ja no se sent als nens, els paletes ja han plegat per avui i fins i tot les velles tafaneres han anat a fer el sopar. El meu cos es cargola sobre si mateix, intentant que el tacte dels llençols familiars m'allunyin de la soledat que amenaça entrar per la finestra darrera de l'últim raig de llum.

S'ha fet fosc, encenc el llum de la tauleta. Ric per mi mateixa, els antibiòtics em tenen mig deprimida, però no deixaré que guanyin aquesta batalla. Aviat estaré del tot bé, i tornaré a formar part de la multitut que fa girar el món 365 cops cada any (bé aquest any seran 366).

Espero no tenir molta feina acumulada quan torni a treballar, però bé, ja se sap que una empresa com la nostra porta molta feina, i el fet que nosaltres fem alguna parada de manteniment i conservació, no vol dir que el Món deixi de produir.

PASSIU: OBLIGACIONS

En els últims informes del nostre Balanç de Situació hem repassat tots els nostres actius, descobrint que el món económic no ens ho posa fàcil. Hem buscat culpables, els hem agrupat en sectors i per categories, i fins i tot, desprès d'un anàlisi acurat, hem limitat el nostre camp d'acció i les eines que ens permeten duu a terme la nostra producció, quasi com una patètica excusa als pobres resultats dels últims 5000 anys.

Però ara ja ha arribat el moment de repassar el nostre passiu. Sí, sí, perquè a tota balança i juguen dos forçes, i ens queda aquella que tothom tem... les nostres obligacions, les nostres responsabilitats.

És molt més senzill crear culpables, mortals o espirituals, als mals que ens envolten.

Abans d'afrontar la nostra part de culpa en les desgràcies que pateix l'esser humà per la manca d'ànima de la nostra societat, busquem déus totpoderosos que castiguen les nostres males accions, amb resultats dels que jurem no comprendre el per què, i als que finalment, donem resposta amb la frase comodí "els camins del Senyor són insondables...", desant-ho indefinidament al compte "pendent de regularització".

Així, davant la violència a cops implícita o a cops massa explícita que ens envolta dia rera dia, davant de l'oblit dels desamparats, de la soledat dels oblidats, de la intolerància mesquina, i a la vegada, despreocupació preocupant d'aquest món de sords, cegs i muts, decidim amb massa por i massa vergonya, i com si d'un estruç es tractés, amagar el cap a la profunditat de la nostra atrafegada vida.

No, companys socis, de la mateixa manera que som els receptors dels beneficis, també hem de ser els responsables de les nostres pèrdues. Desgraciadament hi ha molt a repassar, analitzar i regularitzar...

Durant els propers informes ens tocarà repassar els deutes adquirits per la nostra empresa. Un a un, amb mirada intensa, ment oberta, i oida atenta, haurem de puntejar els nostres comptes pendents.

El PGC divideix el passiu en tres grups principals: fons propis o patrimoni net, obligacions a llarg termini i obligacions a curt termini.

El primer grup és força interssant com a concepte, ja que és el deute que l'empresa té amb els seus socis, allò que hauria de repatir en cas de dissolució. Dit d'una altra manera, el deute que tenim amb nosaltres mateixos, concepte tant important o més que cap altre de tota la comptabilitat, ja que la raó de l'existència de l'empresa és crear beneficis per tots i cadascú dels seus accionistes.

En segon lloc tenim les obligacions a llarg termini. Per aquest anàlisi tindré (espero i desitjo) l'ajuda inestimable de dos col·laboradors habituals que ajudaran a esclarir ratios i percentatges en els temes tan ecològics-climàtics (això va per tu amic extraterrestre) com en àmbits més abstractes (i això per tu germà sembrador), juntament amb totes les actualitzacions que tingueu a bé analitzar qualsevol dels meus impagables socis.

En tercer i últim lloc puntejarem tota la resta d'obligacions a curt termini, creades directa o indirectament per nosaltres, però que està en la nostra mà analitzar. La prudència, com a norma de valortizació principal en l'àntic PGC, ens recomana liquidar tan aviat com poguem aquests conceptes creditors per no caure en la morositat, situació poc aconsellable en qualsevol negoci que tingui com a meta ser líder al mercat.

Desprès d'aquesta introducció només em resta dir-vos "Benvinguts al Passiu", i no tingueu por d'auditar les nostres irregularitats, ja que per bé o per mal formen també part del balanç de l'empresa que tots estimem.

ACTIU REALITZABLE: CLIENTS I DEUTORS

Per finalitzar el repàs de l'actiu del nostre Balanç de Situació passem a parlar del nostre actiu realitzable.

Com a tota empresa, desprès del duu treball, esperem la recompensa amb el cobrament pertinent. Però, com ens trobem en aquest moment? Tenim bons clients, o pel contrari hi ha morosos i clients incobrables?

Jo subdividiria el nostre realitzable bàsicament en dos grans grups: llarg termini i curt termini.

Dins del llarg termini tenim bàsicament un Gran Client:

La gran majoria de socis espera, que una vegada finalitzats els nostres serveis a aquesta empresa, tindrem la recompensa adequada als nostres actes. Bé, no tothom. Hi ha que pensen que el pagament a la feina ben feta està en el fruir d'ella mateixa, dia a dia, sense esperar futurs beneficis; una part d'aquest grup, però, a mida que s'acosta la seva jubilació desitgen creure que potser si que obtindran un petita recompensa i el neguit de no saber si existeix o no, els fa cotitzar més els últims anys del seu contracte.

Altres pensen que han de treballar el millor possible fins al final de la entrega de la seva comanda, però que si no han resultat tan productius com esperaven, el Gran Client els hi donarà prou pròrrogues per poder demostrar la seva millora indefinidament fins, que arribat el moment, puguin liquidar el seu compte amb el goig de formar part de l'èlit dels millors socis que pugui tenir l'empresa, unint-se a la gran assemblea directiva.

Finalment, hi ha el grup que tot hi confiar plenament en la seva recompensa, els preocupa no haver complert les expectatives del seu cap, i que no solament no obtindran el benefici de la vida eterna, sinó que patiran per ser desposseïts del seu càrrec i ser enviats directament als més baixos estrats de la corporació, dedicant la resta de la seva existència a rescabalar els mals resultats amb monstruoses formes de patiment. Aquest grup a vegades no entén que si, enlloc de mirar els desitjos del seu encarregat, observes en conjunt la empresa, se n'adonaria que només són trampes dels comandaments intermitjos per collar-los mentre estiguin sota contracte.

En segon lloc tenim els deutors a curt termini:

D'aquest tipus en tenim molta variació tan en volum de deute com en fidelització.

Per una banda tenim els petits deutors, els quals, en algun moment han estat destinataris de la nostra ajuda, suport, i comprensió. Aquest acostumen a respondre el seu pagament de forma espontània, quadrant els seu balanç de major, amb aportacions d'amistat, amor i recolzament en els moments de necessitat. Sempre hi ha excepcions, es clar, que hem de transformar amb pèrdues definitives per morositat o mala fe, però fins hi tot a les millors empreses sempre hi ha una ovella negra. L'experiència ens ajudarà a no comptar més amb ells en el futur per tenir-hi relacions comercials.

Per altra banda tenim els grans deutors. Acostumen a ser clients governamentals, o relacionats amb el "suposat benestar" de l'empresa. N'hi ha de locals, autonòmics, estatals, d'àmbit europeu i, fins hi tot, a nivell mundial. Uns s'ocupen del nostre bé material, i altres de l'immaterial.

Els que s'ocupen pel nostre estat de benestar material acostumen a canviar constantment la seva direcció, el que fa que, al no tenir un pla estratègic de millora a llarg termini, qui acaba patint la seva mala gestió som nosaltres, amb constants impagats, devolucions i manca de serietat. Això sí, al tenir ells el poder del la distribució i repartiment de les comandes, ens veiem obligats a treballar per ells, un i altre cop, monopolitzant per si mateixos els millors recursos. Encara que hi ha diferents grups que s'alternen en la direcció, l'únic que canvia per nosaltres és saber si rebrem els pals per la dreta o per l'esquerra, encara que tots afirmen venir donant la cara pel centre de la qüestió. El que no entenen, és que els únics que es troben al centre dels problemes som nosaltres, els que patim la seva incompetència. I desprès es pregunten perquè no hi confiem en el seu criteri!!!

Per últim hi ha els deutors de bens immaterials. És un grup que en els últims quaranta anys aproximadament, ha perdut força dins del mercat, i per aquesta raó a devallat el volum de comandes. Però tot és a fi de bé, ja que acostumaven a ser clients que pagaven tard, i en espècies, de forma que no sabíem gairebé si eren realment beneficiosos per l'empresa. Com a pagament als seus serveis, ens oferien temples per recollir-nos en plegaria, museus per visitar (això si pagant un petit tribut) , col·leccions d'art que ens alegrés la vista i l'esperit, alliçonant-nos en el que era bo i el que era dolent, i perdonant-nos tot allò que fos pecat d'acció o pensament. En els últims anys, i desprès de nombroses auditories per part de diferents experts, s'han detectat nombroses irregularitats, cosa que a devaluat força el seu poder adquisitiu. Davant l'allau de pressupostos de totes les sucursals, però sobretot d'Àfrica i Sudamèrica, que els hi demanaven inversió, la seva resposta va ser que en temes de benestar material es remitissin a altres clients que toquessin més aquesta branca del mercat, a canvi, els oferien suport moral, i el consell que vigilessin la seva dieta, l'educació dels seus fills, el manteniment de la família cristiana i el recolzament a les seves sucursal locals, amb petits donatius que els farien guanyar una posició privilegiada desprès de la seva jubilació.

Resumint, millor fidelitzar el petit deutor/client, que és, definitivament, qui ens reportarà millors beneficis. És impossible deixar de banda als grans clients, ja que malauradament són els que tenen la força dins del mercat, però suposo que si intentéssim fer més força a l'hora de reclamar la nostra importància dins de la economia mundial tindríem molt a guanyar; som petits però som molts. No som lliures per imposar el nostre pensament al mercat material, però, qui ens pot aturar a reclamar els valors que no es poden pagar amb diners? Segurament, només nosaltres mateixos, i les nostres pors, disfressades d'excuses, les mateixes que que reprovem dels nostres clients morosos.

EXISTÈNCIES

Curiosa paraula: "Existències". Al diccionari de l'Encic. Catalana he trobat tres definicions:

1 Pl. El fet d'existir. /Qualitat que hom atribueix a certs objectes de coneixement en afirmar-los com a realitat, tot i que aquesta només és donada per la ment.

2 Vida.

3 Mercaderies i primeres matèries que una empresa té en magatzem en espera de vendre-les o de fer-les entrar en el procés productiu.

Realment curiós que la mateixa paraula serveixi tant per definir el fet d'existir, vida i matèria primera per iniciar un procés productiu.

Que ens volen dir amb això, que el fet d'existir ja ens dona una vida? Que només pel fet de viure ja tenim la matèria primera per ser totalment productius? Jo no puc estar d'acord.

Trobo que la primera definició és la més encertada. De fet, qui ens assegura que realment existeix tot el que ens envolta? I si només és un somni? I si la nostra ment ens juga una mala passada i crea coses que només volem creure que hi són? Definitivament, això mai no ho podrem verificar el cent per cent, però, il·lusió o realitat, aquí hi som, i la nostra finalitat ha de ser la millora del que tenim i , perquè no, l'usufructe del que ens han deixat temporalment. Si somiem que no sigui un malson, si realment existim, que la nostra petjada sigui per crear i no per esclafar.

En quant a la segona definició, per mi, "vida" és un terme massa important com per encasellar-lo només amb l'existir. I si no, penseu. Una persona malalta, sense possibilitat de raonament, lligada indefinidament a un llit i una màquina de respiració assistida, i "torturat" amb sondes gàstriques o urinàries, sens dubte existeix, però realment viu? Una mare morta de fam, amb un nadó a qui no pot alletar, envoltada de malalties i violència, de tristesa i incomprensió, sens dubte existeix, per això es vida? I no cal anar tant lluny, i sinó, digueu-me, una persona que viu per treballar, per pagar uns deutes per la compra de bens dels quals no en pot gaudir ja que la preocupació d'arribar a final de mes enpalideix l'alegria del seu benefici, potser deambula per l'existència però, és això la vida? I la gent que viu lligada a unes normes morals anquilosades, ràncies, involucionistes, que els transformen en éssers reprimits i repressius, intentant vendre la seva hipocresia amb un somriure als llavis, però amb la mirada trista i els punys apretats, intentant agafar allò que no es pot agafar per enlloc, i si cal, fer-los servir per defensar la seva ignorància; definitivament, això no és vida. Per viure, lògicament s'ha d'existir, per és molt més que arrosegar-se al llarg dels anys que la natura tingui a bé adjudicar-nos.

Segons la tercera definició, el fet d'existir ja ens dona mercaderies i material per començar a produir. Bé, això es com si diguéssim que pel fet de tenir un llapis tothom pot escriure un best-seller, per tenir un pinzell podem fer una obra d'art, o pel fet de tenir un bisturí tothom pot fer una operació a cor obert. L'existència és el punt de partida, però realment el que ens donarà el necessari per ser éssers productius és allò que fem durant la estada a la nostra gran empresa. Haurem d'adquirir nou material, manipular-lo, transformar-lo, i convertir-lo en allò que sigui realment profitós. Cadascú a d'escollir allò que adquireix i que en vol fer.

A la nostra empresa, doncs, hi ha existències suficients per tenir un producció elevada i de qualitat, però observant el meu voltant, he arribat a la trista conclusió que el que falla és el sistema productiu. És una llástima, amics socis, però tenim masses productes inacabats, defectuosos i inútils. Ens hem de posar a treballar en ferm, perquè tot allò que sigui positiu es transformi en uns ingressos que duguin beneficis a repartir entre tots.

IMMOBILITZAT : CARTERA DE VALORS

Estimats socis,

Perdoneu-me el tenir-vos tants de dies sense informes de la nostra empresa, però és que he estat força ocupada amb temes administratius relacionats amb un informe, que em van deixar de la sucursal de l'Orient, titulat "Un Món sense fi". Es força interessant però després d'un estudi en profunditat he arribat a la conclusió que l'informe Pilars de la terra és irrepetible, oi, ocell de vidre?

Bé, donem una ullada al balanç de situació de la nostra empresa. Comencem doncs pels nostres actius.

Es difícil no pensar, després d'aquestes festes nadalenques, en els valors que encara queden en aquesta empresa com a actiu fixe. D'acord amb el nou pla general de comptabilitat que va entrar en funcionament el 1 de gener de 2008, l'actiu fixe passa a dir-se actiu no corrent (pels no coneixedors del PGC us juro que aquest canvi és real), nom que trobo molt més adequat en els dies en que vivim.

Suposo que seria infantil pensar que realment amb amor (al esser humà, a la terra en que vivim, a la veritat, a la justícia,...), amb responsabilitat, tolerància, perceberància, ... totes les mancances que supuren del Món malalt en que vivim es podrien sol·lucionar. A qui se li por acudir pensar que, des dels sindicats a la patronal, algun grup de persones pogui creure que ens hem d'estimar els uns altres com el gran fundador ens va estimar, que hem de tenir cura de l'empresa inacabada que ell mateix ens va deixar en prèstec (joandetor, he pres nota del teu comentari) i que la pau entre els homes és allò que ens portarà als llocs més alts a dins de la cúpula empresarial. Quines bestieses, oi? Tot i que la promesa a tots aquests actes altruistes sigui el benefici de la inmortalitat, el paradís, la unió amb la gran energia que forma l'univers o la espiritualitat perfecta.

Un dels immobilitzats més preuats segons el meu parer és a dins del subgrup dels intangibles: l'amistat. Preuat tant per la dificultat de trobar-la com de mantenir-la. L'amistat dins de la companyonia, dins de l'amor, aquell valor que ens fa soportar totes les obligacions que ens arriben a la vida sense demanar-les o esperar-les.

Bàsicament, avui dia, la major part dels socis es pensen que mentre el fluxe positiu de caixa i bancs sigui alt, i hi hagi prou targetes VISA, MASTERCARD o AMERICAN EXPRESS amb saldo il·limitat no necessiten res més. No dic que no sigui necessari tenir-ne un tant per cent apropiat que ens doni prou marge de maniobra, però aneu amb compte!!!! Tot aixó no deixa de ser un actiu líquid, i tal com l'aigua, es pot escolar entre els dits, o simplement deixar de brollar... i que ens quedaria? On podriem trobar recolçament si tot allò que volem ho messurem en euros, dollars o iens? Podràs demanar consell a un bitllet de 5 euros quan estiguis preocupat, o explicar les teves alegries o penes a una VISA ELECTRON?

No, tota empresa que es consideri profitosa ha de rodejar-se d'un actiu fixe, d'uns valors que l'acompayin al llarg de tot l'exercici de la seva vida. No cal tenir-ne molt, millor la qualitat que la quantitat, millor donar de baixa el que el temps ha deteriorat, mantenir el que considerem adequat, i si cal, adquirir noves incorporacions, per no envellir-nos abans d'hora.

Como a sòcia minoritària d'aquesta empresa, no em puc queixar, ja que si bé el meu marge de maniobra no és per llançar coets, els meus actius fixes es mantenen en un tant per cent esperançador.

Sí, aquestes festes, rodejada per part dels meus actius intangibles m'he sentit afortunada. I vosaltres?

Bé, us deixo fent ratios del vostre immobilitzat intangible i de la vostra cartera de valors. Qualsevol comentari constructiu per amortitzar aquest immobilitzat serà ben rebut.

ASSENTAMENT D'APERTURA

Comença l'any i tots desitgem que les coses millorin per art de màgia. Tots farem esport (ens apuntarem a gimnasos, anirem a fer footing o a fer grans caminades, treure'm la pols a la bici o fins i tot farem un curs de batuka!). Els fumadors deixaran de fumar, els refetons farem dieta, aprendrem idiomes, traurem temps per escriure la nostra obra mestra o per aprendre a tocar un instrument, visitarem més museus, quedarem més amb els nostres amics, dedicarem més temps a la nostra família, buscarem una feina que ens ompli ,...es clar, es clar, i els lleons seuran al costat dels anyells, el cel i el mar s'uniran, i l'amor omplenarà la terra sota la màgica protecció d'un Déu benèvol que ens portarà la vida eterna!!!

Tiririt!Tiririt!!!Tiririt!!!!!! Desperteu!!! Estem realment a la mateixa empresa? Això és el Món SA, l'empresa que ens fa aixecar cada matí per anar a treballar per tenir un bon resultat a final d'any. No dic que tot sigui negatiu, però realment veient els últims balanços... bé, queda molta feina per fer, així que conformeu-vos amb omplenar bé les piles d'energia perquè per endavant queda un fabulós any que comptabilitzar.

Si una cosa ens ensenya la comptabilitat és que el primer assentament (el d'apertura) no és més que la recopilació de tot el que hi havia el últim dia de l'any anterior: el bo i el dolent.

No podem pretendre en un sol dia solucionar tot el que no va bé, ja que segurament l'únic que guanyarem és no poder fruir del que realment sí que tenim de bo. Una vegada vaig llegir que la humanitat es perd les petites alegries de la vida tot esperant la felicitat, quina gran veritat! Però això no ens ha de deixar caure tampoc en la resignació o en la comoditat relativa del "més val mal conegut". Perquè, si bé el primer assentament és un resum, el segon és el primer pas cap a la millora. Tota empresa es crea per tenir beneficis, i com a empresa més gran que existeix hem de treballar junts perquè la llista de propòsits que fem l'any que bé sigui més curta.

A favor nostre tenim immobilitzat intangible: com la voluntat de canviar, l'amor per que sigui un canvi cap a bé, i el desig de superació innata en l'ésser humà per portar els nostres canvis a bon port. Com a immobilitzat material tenim tot un món per tenir cura, millorar-lo i amortitzar-lo. Existències a les nostres mans i la nostra intel·ligència per fer menys feixuc el camí, realitzable per aconseguir tota l'ajuda necessària i disponible en el nostre esperit com a individus lliures. No hem d'oblidar, però, que a l'altre cantó de la balança tenim deutes que pagar i tributs que oferir. Res no és gratuït a aquesta vida. Per arribar a aquest bon port haurem de pagar amb la salut, la tristor, amb moments de soledat i incomprensió; amb la pèrdua dels que estimem, amb la preocupació pels nous que arriben, amb il·lusions perdudes i somnis trencats...

El més importat, però, és que al final de la nostre vida útil el nostre balanç de pèrdues i guanys sigui positiu, deixant si és possible un Món millor per aquells que hauran de seguir amb les regnes de la empresa que el Gran Soci Fundador ens va deixar en herència.

INICI EXERCICI 2008

Avui inicio la meva particular visió del món amb els escrits d'aquest bloc, que amics i família m'han instat i encoratjat per tirar endavant.

He estat força estona pensant com titular el meu blog ja que revisant els ja publicats es feia difícil arribar a la seva alçada.

He provat la forma poètica, però davant l'elegància de l'ocell de vidre ho veia tot massa rebuscat. Després la forma esotèrica, però amb el sembrador com a mirall... bé, sobren comentaris, oi? Després he provat amb una forma més existencialista ... però amb una gramàtica extraterrestre crec que ja estem prou servits.

Així doncs, pensa que pensa, buscant inspiració al Google, rellegint-me tots els texts i revistes que em passaven per la mans, he arribat a la conclusió... que no sabia ni per on començar!!!

Tot d'una m'ha sonat el mòbil. Era una amiga que treballa a una gestoria i em trucava perquè li donés la meva opinió sobre la forma de fer un assentament comptable (ah! per cert, per qui no ho sàpiga, sóc comptable) i de sobte s'ha fet la llum!!!

Tots aquests blogs dels que en volia treure la forma són senzillament un reflex de cadascun dels seus creadors, la forma en que s'acosten al dia a dia, jugant amb el format que els és més proper.

Així doncs,

Benvinguts al exercici 2008

Dades corporatives:

Empresa: El món, SA

Raó social: desgraciadament a la nostra empresa hi ha masses raons, i pocs socis a repartir.

Adreça: Tercer planeta del sistema solar (considerant la seva distància amb el Sol).

Data de constitució: (dia desconegut) fa 4.500 milions d'anys.

Nombre de treballadors: 6.640.626.680 a data 05/12/2007. (Un 2% del total es podrien considerar socis capitalistes... ja m'enteneu, oi?

Activitat: Bàsicament, la supervivència i/o millora del ésser humà.

Notes:

Depenent de la sucursal ens que ens trobem es regeix per els codis mercantils implantats des de segles enrere, o sigui:

- Sucursals a Europa: Essencialment agafen el règim cristià com a columna vertebral, en les múltiples versions que han sorgit degut a canvis polítics: catòlics, protestants (evangelistes, anglicans, luterans, ...) , ortodoxes,... També hi ha una part que s'acull al règim d'autònoms, també anomenats ateus, gnòstics, apòstates i altres règims de petita influència (celtes, masons, existencialistes, etc). Últimament i degut a la globalització ens estan arribant influències externes, encara que de moment no hi ha previsió de cap canvi substancial. El règim fiscal es bassa fonamentalment en dos llibres: antic i nou testament, encara que des de la central tributària de Roma poden sortir noves lleis d'obligat compliment aproximadament cada vint anys, i petites modificacions sobre la llei en forma de bules papals.

- Sucursals a Africa: Degut al continu flux d'influències econòmiques, no hi ha una definició uniforme en la llei a que acollir-se. Per aquesta raó es segueix amb els règims de les sucursals d'Europa, Amèrica o de l'Orient mitjà depenent de quin sigui el benefici que es vol treure... Acostumen a ser sucursals deficitàries, tot i tenint un immobilitzat material importantíssim: estudis minuciosos han arribat a la conclusió que la repartició dels beneficis entre els socis capitalistes no deixa gaire marge per la inversió en infraestructures. S'ha de tenir en consideració, però, una futura provisió de fons del 0,7% que s'està estudiant plantejar a la propera reunió de socis.

- Sucursals a Orient Pròxim i Mitjà: Utilitzant un règim, fill de les sucursals europees, però amb diferències realment importants de caràcter legislatiu, en la seva traducció mercantil no es tan diferent com es podria arribar a pensar, pocs socis capitalistes i una majoria de treballadors a sou. En aquest cas però, els treballadors dins del règim d'autònoms són gairebé nuls. Les seves lleis tributàries però acostumen a ser més severes i per conseqüència més temudes.

- Sucursals a Amèrica i Austràlia: Vegis Sucursal a Europa.

- Sucursals a Àsia: Tot i ser un dels règims del l'empresa més immobilistes, en el darrer segle hi ha hagut un canvi de tendència cap a la modernització de les seves infraestructures i una major capitalització dels règims, passant de les cooperatives, que donaven una importància més gran al fons que a la forma, a un acostament perillós al materialisme. Encara és difícil definir com quedarà la llei després de la reforma, tant en legislació com en tributació (de moment qui ho paga son els treballadors de sous per sota dels mínims).

Així doncs, benvinguts al Món, SA, una empresa on tothom hi te cabuda.