Per a la majoria de empreses la preocupació més gran són els deutes amb tercers (tan a llarg com a curt termini), cosa no gens estranya, ja que són amb qui abans hem de liquidar els nostres comptes. Però la realitat és que el que més hauria d'importar són les obligacions que tenim com a empresa davant dels seus socis accionistes.
Perquè, en que consisteix realment una empresa? Simplement en aportar beneficis als seus socis. Per tant, no hauríem de guiar tots els nostres esforços a aquest fi? Comprem, produïm, venem, financem, i ens fiquem en un món ple de problemes amb l'únic intent de treure'n quelcom que ens doni els merescuts fruits al temps invertit.
Però la trista realitat és que la nostra Societat, si bé no ha entrat en un procediment concursal (abans anomenat suspensió de pagaments) tampoc té prou beneficis per repartir.
És veritat que hi ha algunes sucursals que tenen balanços més sanejats, però una empresa és la suma de les seves sucursals i el fet de tenir beneficis a Europa no serveix de res si a Àfrica els seus deutes superen els nostres beneficis.
I si mirem com a individus/socis, la cosa encara es torna pitjor: tristesa, soledat, monotonia, desencís, malalties gairebé cròniques que ens van debilitant dia a dia com a accionistes.
Per tant, considero que hauríem de trencar amb la idea que són els tercers els que tenen prioritat davant la vida. L' ésser humà, com a individu, te el dret i la obligació de assolir la felicitat, i si més no, aquell estat de gràcia que ens fa sentir el cor eixamplant, les esquenes lleugeres, els ulls brillants i les mans preparades a acceptar tot el bo que tenim a aquesta vida per gaudir.
Per tant, no em d'esperar per aprofitar les petites coses que ens aporten aquests sentiments tan preuats: Per què esperar per donar un petó amarat del dolç vi de l'amor a la teva parella, tan se val si és dilluns, dimecres o diumenge, matí, migdia o nit; per què no abraçar als nostres pares de manera que els nostres braços els embolcallin amb un sentiment de protecció, suau, tendre i d'agraïment per la oportunitat que ens han donat al inscriure'ns com a socis en aquest a empresa. Per què no trucar als teus germans, i pregunta'ls-hi com estan, quines esperances i quins neguits els hi bullen per dins, i posar a la seva disposició la part de tu que els hi reserves en la teva ànima? Per què esperar a dir als teus amics que els estimes i que sense ells aquest món per tu seria un lloc molt més trist i mort? Regalem temps als nostres fills per observar com el temps els esculpeix poc a poc en els homes i dones que seran demà, escoltant els seus "grans" problemes i les seves il·lusions. Sortim al carrer, a la vora del mar, al mig del bosc, i respirem profundament la vida que explota al nostre voltant, aquella que oblidem en el dia a dia de les nostres estressades vides. Somriem, riem, cridem, plorem si és necessari, tot sigui per recordar-nos que som vius, i que el gaudir del temps que la natura ens tingui a bé de donar no és ser egoistes, és voler ser simplement feliços i fer feliços als qui ens envolten, el més gran benefici que la nostra empresa ens pot reservar.
Perquè, en que consisteix realment una empresa? Simplement en aportar beneficis als seus socis. Per tant, no hauríem de guiar tots els nostres esforços a aquest fi? Comprem, produïm, venem, financem, i ens fiquem en un món ple de problemes amb l'únic intent de treure'n quelcom que ens doni els merescuts fruits al temps invertit.
Però la trista realitat és que la nostra Societat, si bé no ha entrat en un procediment concursal (abans anomenat suspensió de pagaments) tampoc té prou beneficis per repartir.
És veritat que hi ha algunes sucursals que tenen balanços més sanejats, però una empresa és la suma de les seves sucursals i el fet de tenir beneficis a Europa no serveix de res si a Àfrica els seus deutes superen els nostres beneficis.
I si mirem com a individus/socis, la cosa encara es torna pitjor: tristesa, soledat, monotonia, desencís, malalties gairebé cròniques que ens van debilitant dia a dia com a accionistes.
Per tant, considero que hauríem de trencar amb la idea que són els tercers els que tenen prioritat davant la vida. L' ésser humà, com a individu, te el dret i la obligació de assolir la felicitat, i si més no, aquell estat de gràcia que ens fa sentir el cor eixamplant, les esquenes lleugeres, els ulls brillants i les mans preparades a acceptar tot el bo que tenim a aquesta vida per gaudir.
Per tant, no em d'esperar per aprofitar les petites coses que ens aporten aquests sentiments tan preuats: Per què esperar per donar un petó amarat del dolç vi de l'amor a la teva parella, tan se val si és dilluns, dimecres o diumenge, matí, migdia o nit; per què no abraçar als nostres pares de manera que els nostres braços els embolcallin amb un sentiment de protecció, suau, tendre i d'agraïment per la oportunitat que ens han donat al inscriure'ns com a socis en aquest a empresa. Per què no trucar als teus germans, i pregunta'ls-hi com estan, quines esperances i quins neguits els hi bullen per dins, i posar a la seva disposició la part de tu que els hi reserves en la teva ànima? Per què esperar a dir als teus amics que els estimes i que sense ells aquest món per tu seria un lloc molt més trist i mort? Regalem temps als nostres fills per observar com el temps els esculpeix poc a poc en els homes i dones que seran demà, escoltant els seus "grans" problemes i les seves il·lusions. Sortim al carrer, a la vora del mar, al mig del bosc, i respirem profundament la vida que explota al nostre voltant, aquella que oblidem en el dia a dia de les nostres estressades vides. Somriem, riem, cridem, plorem si és necessari, tot sigui per recordar-nos que som vius, i que el gaudir del temps que la natura ens tingui a bé de donar no és ser egoistes, és voler ser simplement feliços i fer feliços als qui ens envolten, el més gran benefici que la nostra empresa ens pot reservar.
1 comentari:
Estimada cercallibres.
Dius veritats que de vegades en mig de tant de soroll ,no assolim a veure o a recordar . Sempre enfeinats en produir , en tenir que si un cotxe més bo , que si viatjar a les quimbambes , que si allò d'allà , que si... punyetes! Estem tan atrafegats que ens oblidem de viure , perquè la màxima fita del ser humà en aquest mon és la de ser feliç , i la gent ho confon amb allò de que qui més te , és més feliç i no se'n adona que el que fa és no viure , només produir , gastar , comprar , vendre , o sia moure diners cap aquí i cap allà . Val , si , és cert que tal com està tot muntat no es pot viure de l'aire , però al igual que tu penso que hi han milions de meravelles que la creació ens ha regalat i que no tenim en compte i que no gaudim . Al igual que tu penso que hauríem de gastar més temps en els que estimem que en el consum de quelcom que realment no ens fa falta . el millor regal que podem tenir és el d'adonar-nos de tot això .
Un petonet.
Publica un comentari a l'entrada