dijous, 14 de febrer del 2008

OBLIGACIONS A LLARG TERMINI




Fins a quin punt som concients de formar part d'un gran ecosistema comú? Fins a quin punt entenem que tots som un i que tots hem de protegir i millorar el nostre espai vital? A vegades la sensació de solitud de l'individu, cada cop més present en la nostra societat, ens fa oblidar que tots formem part d'un mateix ent biològic i, segons el meu parer, espiritual.

És veritat que des del punt de vista filosòfic, naixem sols i morim sols, patim i gaudim sols; sols encarem les nostres pors i sols hem de trobar la solució a tots els nostres dilemes particulars i emocionals. Però això no vol dir que la realitat que ens envolta ens sigui aliena.

Com a éssers humans tenim la obligació de mantenir i perpetuar no només la nostra espècie sinó tota la vida que batega al nostre voltant. Últimament sembla que s'intenta posar arreglo a segles de despropòsits amb paraules com reciclatge, seguretat medi-ambiental, protecció del medi natural, cimeres sobre globalització,... moltes paraules, molts propòsits, i un mínim de veritable reconeixement de la necessitat de tenir cura del món que voldriem deixar als nostres fills.

Un cop, un company soci em va dir que si vam acceptar els canvis climàtics de la última glaciació com un fet natural, tot i tenint en compte que va destruir gran part de la vida que omplenava els mars i la terra, també es podria traduir la nostra situació actual com un canvi més en la vida evolutiva del planeta; que per què tants escarafalls, si tothom sap que estem destruint les fonts d'energia però molt pocs redueixen veritablement la despesa energética; que ell potser no feia gran cosa pel medi ambient, però que almenys no era un hipòcrita i assumia la seva part de culpa.

Vist des del punt de vista comptable,aquestes conclusions no poden ser més absurdes; és com dir que perquè el nostre immobilitzat es devalua pel pas del temps o pel mal us, això no ens hauria de preocupar, ja que ens podem acostumar a treballar amb pitjor material essent concients de les nostres mancances, però, en definitiva, seguir treballant com poguem. La veritable importància recau en el fet que per treure el millor benefici a la nostra empresa hem d'optimitzar, renovar i millorar tots els nostres actius, i no conformar-nos en guanyar un petit salari com a compensació a les hores de treball dedicades. Per tant, una de les grans obligacions a llarg termini que hem d'assumir és el manteniment de les nostres instal·lacions, perquè quan nosaltres no hi siguem, els nostres successors tinguin les mateixes, o si pot ser millors, possibilitats de fer creixer el negoci.

Per altra banda hi ha una altra gran obligació a llarg termini: la moral.

És difícil posar els límits al que és correcte o no en la forma de decidir i d'actuar. La paraula "Moral" provee del llatí i en el seu significat inicial volia dir "costums". Així doncs, la moral no deixa de ser un recull de normes, valors i costums dels quals en fem guia per classificar la realitat en termes de bo i dolent, correcte i incorrecte, impresindible i innecessari, ...

A partir de diferentes preferences a l'hora d'escollir els punts bàsics d'actuació han aparegut les religions, les escoles de pensament més dispars, la política moderna, ... i la majoria de vegades no ens podem inclinar per cap d'elles, ja que normalment els caps visibles d'aquests moviments no hi ha per on agafar-los.


Però el problema real ve quan els valors i normes que ens regeixen es transformen de tal manera que ens és difícil identificar-nos amb elles. És aleshores quan neix l'apatia de la societat cap als grans centres de poder: la gent, ja massa desabuda i desconcertada, no te ànims per votar a ni un sol dels partits polítics que es presenten a les eleccions, deixa de creure en l'espiritualitat i abandona els temples i les creences més profundes , perd el sentit de la vida al no poder desxifrar els seus sentiments amb cap regla moral reconeguda, sentint-se sol i incomprès, situació que el porta a la total absencia de moral, sense valors ni creences; no vull dir que ens transformem en males persones, simplement deixem de ser persones per ser éssers que transiten per la vida sense ànima ni esperit.
Les paraules que faig servir poden semblar dures, gairebé catastrofistes, però no és pitjor ignorar que amb tot el coneixement que tenim avui dia no ha canviat gens la situació real al món? Hi ha menys guerres sagnants pel fet de saber de primera mà les raons que les provoquen i els seus incitadors? Hi ha menys fam i desnutrició encara que sabem com mutar cientificament les collites perquè siguin més grans i més ràpides? Hi ha menys dolor encara que hi hagi més avanços mèdics? Hi ha menys analfabetisme encara que hi hagi sistemes de comunicació gairebé futuristes? Hi ha menys ignorància encara que la informació estigui a l'abast de gairebé tothom? La nostra obligació moral com a col·lectiu no existeix per enlloc. Admetem les mentides com a part del joc del dia a dia, i fent veure que no les veiem, perquè és molt més còmode que afrontar la realitat.
La humanitat ha evolucionat científicament, però espiritualment cada cop som més pobres i ignorants. On vam perdre el sentit de la vida? On vam deixar de creure en nosaltres mateixos? On hem dessat la millor part de nosaltres?

Sabem , però, que no hem perdut totalment la nostra espiritualitat quan la realitat ens dona a beure petits glops de l'elixir de la vida, a cops dolços a cops amargs, però que ens fan sentir més humans que mai : els ulls d'una dona que acava de ser mare, amarats de llágrimes d'alegria que li roden galta avall mentre el dolor s'aferra al seu cos; quan les mateixes llàgrimes brollen per la tristesa de la pérdua d'un ésser estimat, i esperes amb tota la força del teu esperit tornar-lo a veure un cop més; quan de manera gairebé incomprensible surgeixen accions espontàneas de força col·lectiva per recriminar o donar la nostra opinió, encarant-nos a les forces prestablertes, i desconcertant als que normalment ens desconcerten a nosaltres; quan dos persones es troben i desideixen compartir les seves vides, tan als bons moments com pels dolents, unint la seva sort amb un lligam de confiança i tendresa; quan un paisatge ens pot arribar a emocionar i fer-nos sentir tan grans i tant petits a la vegada; quan unes paraules ens poden portar un somriure als llabis quan el nostre cor està plorant; quan un infant ens dona esperances pel futur, per la seva inocència i per la seva claredat idees, en un món ple de hipocresia i de complicacions.
Tenim la obligació moral de lluitar pel bé comú, començant per un mateix fins a arribar al gros de la societat.

Però com va dir una vegada l'escriptor Oscar Wilde: " La generositat comença en un mateix... i normalment acaba on comença". Bé, en aquest cas parla de la generositat, però aquest lema, per desgràcia, es avui dia la realitat en la majoria dels nostres valors morals.

Potser algun dia podrem eliminar totalment aquests deutes a llarg termini, però de moment l'expectativa de l'estudi de l'anàlisi del balanç actual és força pessimista. Potser d'aquí uns quants segles, els nostres hereus estudiaran els nostres balanços i somriuran satisfets per haber relegat a la història antiga el deute a llarg termini, com una enfermetat de l'edat mitjana ara gairebé impensable .