ACTIU REALITZABLE: CLIENTS I DEUTORS

Per finalitzar el repàs de l'actiu del nostre Balanç de Situació passem a parlar del nostre actiu realitzable.

Com a tota empresa, desprès del duu treball, esperem la recompensa amb el cobrament pertinent. Però, com ens trobem en aquest moment? Tenim bons clients, o pel contrari hi ha morosos i clients incobrables?

Jo subdividiria el nostre realitzable bàsicament en dos grans grups: llarg termini i curt termini.

Dins del llarg termini tenim bàsicament un Gran Client:

La gran majoria de socis espera, que una vegada finalitzats els nostres serveis a aquesta empresa, tindrem la recompensa adequada als nostres actes. Bé, no tothom. Hi ha que pensen que el pagament a la feina ben feta està en el fruir d'ella mateixa, dia a dia, sense esperar futurs beneficis; una part d'aquest grup, però, a mida que s'acosta la seva jubilació desitgen creure que potser si que obtindran un petita recompensa i el neguit de no saber si existeix o no, els fa cotitzar més els últims anys del seu contracte.

Altres pensen que han de treballar el millor possible fins al final de la entrega de la seva comanda, però que si no han resultat tan productius com esperaven, el Gran Client els hi donarà prou pròrrogues per poder demostrar la seva millora indefinidament fins, que arribat el moment, puguin liquidar el seu compte amb el goig de formar part de l'èlit dels millors socis que pugui tenir l'empresa, unint-se a la gran assemblea directiva.

Finalment, hi ha el grup que tot hi confiar plenament en la seva recompensa, els preocupa no haver complert les expectatives del seu cap, i que no solament no obtindran el benefici de la vida eterna, sinó que patiran per ser desposseïts del seu càrrec i ser enviats directament als més baixos estrats de la corporació, dedicant la resta de la seva existència a rescabalar els mals resultats amb monstruoses formes de patiment. Aquest grup a vegades no entén que si, enlloc de mirar els desitjos del seu encarregat, observes en conjunt la empresa, se n'adonaria que només són trampes dels comandaments intermitjos per collar-los mentre estiguin sota contracte.

En segon lloc tenim els deutors a curt termini:

D'aquest tipus en tenim molta variació tan en volum de deute com en fidelització.

Per una banda tenim els petits deutors, els quals, en algun moment han estat destinataris de la nostra ajuda, suport, i comprensió. Aquest acostumen a respondre el seu pagament de forma espontània, quadrant els seu balanç de major, amb aportacions d'amistat, amor i recolzament en els moments de necessitat. Sempre hi ha excepcions, es clar, que hem de transformar amb pèrdues definitives per morositat o mala fe, però fins hi tot a les millors empreses sempre hi ha una ovella negra. L'experiència ens ajudarà a no comptar més amb ells en el futur per tenir-hi relacions comercials.

Per altra banda tenim els grans deutors. Acostumen a ser clients governamentals, o relacionats amb el "suposat benestar" de l'empresa. N'hi ha de locals, autonòmics, estatals, d'àmbit europeu i, fins hi tot, a nivell mundial. Uns s'ocupen del nostre bé material, i altres de l'immaterial.

Els que s'ocupen pel nostre estat de benestar material acostumen a canviar constantment la seva direcció, el que fa que, al no tenir un pla estratègic de millora a llarg termini, qui acaba patint la seva mala gestió som nosaltres, amb constants impagats, devolucions i manca de serietat. Això sí, al tenir ells el poder del la distribució i repartiment de les comandes, ens veiem obligats a treballar per ells, un i altre cop, monopolitzant per si mateixos els millors recursos. Encara que hi ha diferents grups que s'alternen en la direcció, l'únic que canvia per nosaltres és saber si rebrem els pals per la dreta o per l'esquerra, encara que tots afirmen venir donant la cara pel centre de la qüestió. El que no entenen, és que els únics que es troben al centre dels problemes som nosaltres, els que patim la seva incompetència. I desprès es pregunten perquè no hi confiem en el seu criteri!!!

Per últim hi ha els deutors de bens immaterials. És un grup que en els últims quaranta anys aproximadament, ha perdut força dins del mercat, i per aquesta raó a devallat el volum de comandes. Però tot és a fi de bé, ja que acostumaven a ser clients que pagaven tard, i en espècies, de forma que no sabíem gairebé si eren realment beneficiosos per l'empresa. Com a pagament als seus serveis, ens oferien temples per recollir-nos en plegaria, museus per visitar (això si pagant un petit tribut) , col·leccions d'art que ens alegrés la vista i l'esperit, alliçonant-nos en el que era bo i el que era dolent, i perdonant-nos tot allò que fos pecat d'acció o pensament. En els últims anys, i desprès de nombroses auditories per part de diferents experts, s'han detectat nombroses irregularitats, cosa que a devaluat força el seu poder adquisitiu. Davant l'allau de pressupostos de totes les sucursals, però sobretot d'Àfrica i Sudamèrica, que els hi demanaven inversió, la seva resposta va ser que en temes de benestar material es remitissin a altres clients que toquessin més aquesta branca del mercat, a canvi, els oferien suport moral, i el consell que vigilessin la seva dieta, l'educació dels seus fills, el manteniment de la família cristiana i el recolzament a les seves sucursal locals, amb petits donatius que els farien guanyar una posició privilegiada desprès de la seva jubilació.

Resumint, millor fidelitzar el petit deutor/client, que és, definitivament, qui ens reportarà millors beneficis. És impossible deixar de banda als grans clients, ja que malauradament són els que tenen la força dins del mercat, però suposo que si intentéssim fer més força a l'hora de reclamar la nostra importància dins de la economia mundial tindríem molt a guanyar; som petits però som molts. No som lliures per imposar el nostre pensament al mercat material, però, qui ens pot aturar a reclamar els valors que no es poden pagar amb diners? Segurament, només nosaltres mateixos, i les nostres pors, disfressades d'excuses, les mateixes que que reprovem dels nostres clients morosos.