LABORAL: BAIXA PER ENFERMETAT

Desprès d'una setmana de febre, congestió nasal, tos persistent i dolors varis, sembla ser que el meu cos em dona una treba per poder tornar a la confecció del meu informe econòmic sobre la salut de la nostra empresa.

Suposo que havia deixat un mica de banda la meva salut, pensant nomès en la feina: que si tancar l'any, que si fer els impostos, que si nòmines, que si jo que sé que més... Però el deute amb mi mateixa l'havia oblidat.

Aquests dies, ficada al llit, sense poder fer altre cosa que pensar, moltes coses han sorgit dels meus pensaments. Penses en el que deuen estar fent la resta del món, atrafegats, amb aquell rellotge invisible que tots duem incrustat al nostre cervell, imposant-nos a on hem d'anar, a qui hem de recollir, que hem de comprar, ...

I de sobte noto els llençols que em cobreixen càlidament, i sento com si estigués en un gran parèntesi en el temps, on tot al meu voltant gira a gran velocitat mentrès jo resto quieta i fora de lloc. La llum que entra per la finestra m'és gairebé desconeguda, i em crec com una intrusa que trenca aquest moment de intimitat entre el sol i la meva habitació. El soroll també és estrany, bé, més aviat és un llarg silenci trencat per la gent que passa, viu, treballa, al meu carrer.

Els paletes canten acompanyant el so d'una ràdio gairebé desauciada, mentres intenten oblidar el cansament que carreguen a l'esquena de dies, mesos i anys, de barrejar maons, ciment i ferro. Els nens que surten d'escola corren com una estampida d'animalons que fugen d'una gàbia que els tenia pressoners, i deixen anar crits i rialles i em recorden quan les meves preocupacions eren com les seves, quan també reia obertament a la vida... La veïna tafanera, puntualment, treu el cap per inspeccionar a les mares que, carregades de motxilles dels seus fills, intenten que tots passin per la vorera. Com ja esperava, un "Bon dia Quimeta", m'avisa que ja són dos els borinots xafarders que han sortit al carrer.

Es comença a fer fosc, i el meu cor pateix una tristor animal al sentir com la vida s'apaga al meu voltant. Al carrer ja no se sent als nens, els paletes ja han plegat per avui i fins i tot les velles tafaneres han anat a fer el sopar. El meu cos es cargola sobre si mateix, intentant que el tacte dels llençols familiars m'allunyin de la soledat que amenaça entrar per la finestra darrera de l'últim raig de llum.

S'ha fet fosc, encenc el llum de la tauleta. Ric per mi mateixa, els antibiòtics em tenen mig deprimida, però no deixaré que guanyin aquesta batalla. Aviat estaré del tot bé, i tornaré a formar part de la multitut que fa girar el món 365 cops cada any (bé aquest any seran 366).

Espero no tenir molta feina acumulada quan torni a treballar, però bé, ja se sap que una empresa com la nostra porta molta feina, i el fet que nosaltres fem alguna parada de manteniment i conservació, no vol dir que el Món deixi de produir.